La Vegueria, la crisi del territori

En els últims temps, les notícies que tenen a veure amb el territori, s’han reproduït quantitativament en els mitjans de comunicació. Les repercussions territorials de la crisi que ens està tocant viure, la projecció de grans infraestructures que fan aflorar la nostra sensibilitat territorial al respecte, i per últim, l’enrenou al voltant de la nova llei d’ordenació i planejament territorial que desenvolupa la Generalitat de Catalunya, més coneguda com la Llei de Vegueries.
Comencem pel principi. Què cal entendre per territori? El concepte de territori, com tots els conceptes importants de la ciència, no posseeix una definició unívoca, un únic origen, un únic sentit interpretatiu, sinó que la història de la ciència ens indica una pluralitat d’orígens conceptuals al respecte.
El geògraf italià Franco Farinelli, ha fet una descripció epistemològica sobre l’origen d’aquest concepte;
“Informen concordement els glossaris i els lèxics de la mitjana i ínfima llatinitat, des del Cange fins al Forcellini, que el concepte de territori s’ha d’entendre com el conjunt dels camps que cada ciutat conté al interior dels seus propis confins, és a dir, que depenen de la mateixa ciutat. On existeix una divergència és a propòsit de l’origen de la paraula. Per Varrone, la paraula deriva de l’acte de triturar (terere, en llatí), la terra amb l’arada i el bou, doncs hauria la mateixa arrel etimològica que terra. En les etimologies de Isidor de Sevilla, un dels textos medievals més difusos i estudiats, territori deriva, en canvi, de “tauritorium”, l’àmbit de la terra que és recorreguda pels animals en el moment de passar l’arada. Però en el Corpus Juris de Justinià, precisament en el Digesto, en la rubrica “De significatione verborum”, el territori és, per contra, l’extensió que recau sota la jurisdicció del magistrat, és definit de l’acte d’impartir justícia, d’exercitar el poder; el concepte doncs, no té res a veure amb la terra, sinó que deriva de la base del concepte de “terror” (terrère). El territori és per això l’àmbit individuat de l’exercici de la practica del poder, és a dir, de la producció de la por, es converteix doncs en una noció, una terminologia, que no té res de natural, sinó que és totalment d’origen polític, i és amb aquesta ultima accepció que ve entesa i transmesa durant tot el període medieval.”
Com podem deduir, el concepte de territori no és tant innocent i imparcial com s’acostuma a prendre en consideració.
El reflex de les crisis econòmiques en el territori i les controvèrsies que la construcció de les infraestructures provoca en un territori, són temàtiques clàssiques i estructurals al llarg de l’evolució històrica, sobretot en temps més recents. En canvi la nova Llei de Vegueries, és, si més no, una novetat en les problemàtiques territorials a Catalunya, doncs des del 1933, amb l’elaboració del projecte de divisió territorial de Catalunya per part de la Ponència que va convocar la Generalitat de l’època, era un tema que no s’havia afrontat.
La pregunta que cal fer-se, des d’un punt de vista ontològic és, què és el que representen les Vegueries, i el nou mapa territorial de Catalunya que es vol imposar amb aquesta nova llei?
Alguns parlen, de modernitzar les administracions, de simplificar-les, d’alleugerir-les, però realment que és el que s’amaga darrera aquesta nova concepció territorial de Catalunya?
La Vegueria és un concepte geogràfic lligat al territori, més concretament a l’ordenament i el planejament territorial. Al mateix temps dividir el territori de Catalunya en Vegueries, permet en un segon moment, la seva representativitat, el resultat de la qual seria la producció d’un “nou” mapa de Catalunya, divers de la “clàssica” divisió del Principat en províncies. Però que és el que “representa” aquesta “nova” conceptualització de Catalunya en Vegueries?
El tema de la representació territorial és una problemàtica complexa i que es presenta correlada a la mateixa existència de l’esser humà, i la seves ganes de viure en societat. Quan l’home i la societat es presenten com subjectes polítics, com poders polítics.
Com podem deduir, el nexe existent entre territori i poder és més que descarat i denota una interrelació entre la concepció i representació del territori, entès com un objecte, i el poder polític que el gestiona, entès com subjecte.
I és aquest subjecte polític, l’home en societat, amb les seves característiques ideològiques i culturals les que determinen la concepció, la delimitació i la representació del mateix territori, aquesta última en determina el coneixement del mateix, perquè la representació acaba convertint-se amb un mèdium epistemològic. És doncs, amb la delimitació, la concepció i la representació del territori, on s’observa la subjectivitat de les institucions politiques que la gestionen, com recordava Alexander von Humboldt ;
“Les cartes geogràfiques exprimeixen les opinions i els coneixements, més o menys limitats, del qui les ha construït, són abans que res, el lloc on es veu amb més evidencia la manipulació en geografia de fets i opinions, que es relacionen mútuament i acaben per confondre’s.”
La representació geogràfica del territori, comporta doncs, la representació d’una voluntat política, d’un programa polític, en fi, d’una concepció política, i doncs més subjectiva que mai, del territori, en el nostre cas el territori de Catalunya.
Però, què és el que cal entendre per representació política del territori? Per representació política del territori cal entendre una representació que considera l’aspecte polític dels Estats, és a dir, la distribució de les terres i de les localitat segons el àmbit estatal, o també, segons els objectius polítics d’aquells que detenen el poder. En contraposició, dins de la ciència geogràfica existeix també una representació aparentment no política del territori, aquesta és coneix com geografia civil, que es preocupa, en canvi, de totes aquelles variacions de l’”ecumene” impostes i constituïdes per la mateixa natura, de les divisions no politiques, sinó naturals. Aquesta geografia també se la qualifica de geografia “pura”, perquè respon només a les característiques naturals, d’aquí la seva puritat. Per pura s’ha d’entendre la negació del principi d’utilitat del coneixement geogràfic, és a dir, la negació de la seva submissió a qualsevol funció de natura política. En suma, la reivindicació de la neutralitat del saber geogràfic, encara més, la reivindicació del seu dret a la inutilitat (política).
Aquest contraposició entre la geografia política i la geografia civil, va sorgir dins de la ciència geogràfica alemanya del segle XVIII i XIX. Aquesta contraposició, crec, que pot ajudar a entendre la crisi territorial que estem patint. Les preguntes que es feien els geògrafs alemanys de l’època eren; Com classificar les diverses porcions de l’espai terrestre? Com repartir el món? Quin ordre donar a les descripcions de les parts del món conegut? A quina lògica cal sobreposar el sistema geogràfic?. Aquestes preguntes se les haurien de tornar a fer, molts dels geògrafs que és consideren com a tals en l’actualitat, per sortir de la aparent cientificitat de la geografia actual, que en veritat no té, i que la polèmica sobre les Vegueries demostra més que mai. Les Vegueries es converteixen en un problema de fons i no de forma, les Vegueries es converteixen en un problema sobre la representativitat i la nominació del territori de Catalunya. Representar i nominar el territori, són dues funcions eminentment de natura política.
Pretendre d’establir a l’espai terrestre una nominació totalment diversa de la que existeix, significa voler en realitat produir una cartografia totalment diferent de la que ja existeix, és a dir, i en ultima anàlisi, pretendre d’establir sobre el mateix espai terrestre un altre poder divers, una lògica territorial diferent, un domini sobre l’espai diferent del que existeix. D’aquesta manera la Llei de Vegueries transfereix en el pla de la concepció de l’espai territorial una reivindicació, directament i immediatament política, perquè fa referència i comporta el control concret de l’espai abans encara de la seva representació.
Aquesta és la lectura més important des d’un punt de vista ontològic, que cal fer de la nova llei de Vegueries.
La concepció territorial de Catalunya en Vegueries, és una producció i una concepció del Catalanisme cultural i polític, en contraposició oberta, amb el provincialisme que representa una visió centralista, alguns en diuen jacobina, de Catalunya, creada per les institucions de l’estat espanyol.
Tot el rebombori que està sorgint últimament en referència a la nova Llei de Vegueries; el Penedès, la Vall d’Aran, Tarragona-Reus, la Cerdanya...demostra que existeix un problema territorial, una crisi del territori, però sobretot de la seva representativitat i per conseqüència de la seva concepció, de la concepció que part del Catalanisme polític, els partits que governen, té del territori de Catalunya.
La falta de consens polític entre la majoria, al govern, i l’oposició, condicionarà la validitat política de la nova Llei de Vegueries, demostrant més que mai, la seva subjectivitat, i doncs falta de legitimitat, si més no científica, i doncs democràtica, d’un projecte com aquest.
Com succeïa en el període medieval, la concepció i les problemàtiques territorials és redueixen a una qüestió de força, en aquell temps, de força física, i actualment de força numèrica, del nombre de diputats que cada opció política té al parlament, però el resultat, almenys aparentment és el mateix. El temps i doncs la història diran si les coses s’estan fent bé, i si el projecte de Llei de Vegueries és just o no.