Des de fa un parell d’anys la paraula crisi ens acompanya per tot arreu. Fa dos anys que les llistes del atur no paren de créixer de manera exponencial. Al mateix temps que creix la llista de persones que busquen feina, disminueix el nombre d’empreses i d’ofertes de treball.
Catalunya no és una excepció i el Baix Penedès, en particular, està al capdavant de les comarques que més han patit, i que més patiran per sortir d’aquesta crisi, que molts defineixen econòmica, però com veurem, va més enllà del sector econòmic.
La litúrgia oficial, acusa l’economia dels Estat Units d’Amèrica, com agent originari i provocador d’aquesta crisi econòmica global, que si una cosa ha demostrat és la interacció de les diferents economies mundials, i la complementarietat de les seves sinergies.
Molts l’han denominat la crisi dels Bancs. Uns bancs que varen oferir els diners d’una manera esbojarrada, com s’ha demostrat, sense un control rígid, i on l’únic objectiu era el de atorgar el màxim nombre de crèdits, hipoteques sense fer un estudi exhaustiu de les possibilitats que tindrien els client de tornar els diners que els bancs oferien.
La història econòmica mostra com la relació entre economia i territori és una relació més que important, diríem bàsica, fonamental. L’economia sempre s’ha hagut d’adaptar a les característiques territorials dels espais geogràfics on es desenvolupa, i de les qualitats de les comunitats humanes que l’ocupen.
Max Weber, amb la seva obra, La ética protestante y el espíritu del capitalismo, ens demostra les relacions que hi ha entre les qualitats humanes de les societats de religió protestant i el desenvolupament del capitalisme com a sistema econòmic. Però molta gent s’oblida de la dimensió territorial de l’espai geogràfic que aquestes societats protestants ocupaven, primordialment la regió de l’actual Holanda, un territori que estava, i encara està, condemnat al comerç, a l’intercanvi comercial, al benefici, en fi al capitalisme, com ho demostra el fet que la primera Borsa financera, la varen crear ells, a Amsterdam, molt abans que a Londres o Paris.
Segurament, que si les societats protestants haguessin ocupat un espai geogràfic diferent, per exemple, un territori sense sortida marítima, el resultat hagués estat un altre. D’aquí la importància de la dimensió territorial, de les qualitats territorials en els sistemes econòmics, i com no, sobretot en les crisis econòmiques.
En suma podríem afirmar que en general, el territori condiciona el sistema econòmic, però com veurem a continuació, dins del context espanyol i més concretament a Catalunya, i en el nostre cas, en el context territorial del Baix Penedès, veurem com la màxima s’ha invertit, i és el sistema econòmic el que ha condicionat, i de quina manera, el territori.
Podríem situar cronològicament l’origen d’aquesta distorsió territorial, a partir dels anys vuitanta i noranta. Fins aquell moment l’economia del Baix Penedès era determinada, com succeïa arreu, per les dues dimensions territorials per antonomàsia, l’extensió i la localització. El Baix Penedès era un territori primordialment agrícola, vitícola per ser més precís, on l’olivera, el garrofer i la vinya caracteritzaven el seu paisatge.
Va ser a partir dels anys vuitanta, amb el desenvolupament no del turisme, que ja hi era, sinó de l’efecte de la construcció del que es coneix tècnicament com la segona residencia, que les sinergies econòmiques i territorials varen començar a transformar-se.
La localització estratègica del Baix Penedès, a cavall entre les dues àrees metropolitanes més importants de Catalunya, la de Barcelona i la de Tarragona-Reus-Valls, i també pel fet, no menys important, de ser el nus de comunicacions més important de la costa mediterrània catalana, doncs és el lloc de rencontre entre les autopistes AP-2, Madrid-Barcelona i AP-7, Valencia-Barcelona, determinarà en certa manera aquesta transformació del sistema econòmic i territorial del Baix Penedès. La majoria de propietaris de les segones residencies són de Barcelona i la seva area metropolitana, i també de les ciutats per on passa l’autopista AP-2, primordialment de la zona de Lleida i de l’Aragó.
L’extensió territorial del Baix Penedès també va determinar aquest procés. Com hem dit, fins aquell moment el sistema econòmic de la comarca era eminentment agrícola, doncs l’extensió del sol, potencialment urbanitzable, era considerable. I va ser aquesta disposició del sol, potencialment urbanitzable, la que va condemna el futur econòmic de la nostra comarca.
Dic potencialment urbanitzable, perquè potencialment es podia haver destinat a altres usos, però la classe dirigent del moment, va creure adient destinar, l’ús del sol, del territori, a la urbanització, condemnant els futur econòmic del Baix Penedès vers el sector de la construcció i els seus derivats.
Com podem deduir, no va ser el sector de la construcció que es va adaptar al territori del Baix Penedès, sinó que va ser el Baix Penedès, i el seu territori, el que es va adaptar al sector de la construcció, d’aquí la doble crisi del Baix Penedès, no només una crisi econòmica, sinó, i encara més greu, una crisi territorial, de model territorial, el que condemna a la societat del Baix Penedès, a patir, doblement, aquesta crisi, i segurament, trigarem més que altres llocs a sortint-ne, perquè en d’altres llocs, el territori no s’ha adaptat a l’economia, i doncs tenen moltes més potencialitats a fugir-ne, d’aquí la importància de la crisi del Baix Penedès, que fins ara cap Ajuntament ni el Consell Comarcal han reconegut.
La gran lliçó a treure d’aquesta crisi és doble. La primera que la classe dirigent, passada i actual, sobretot, però no només, dels pobles costaners, no varen i no han sabut, de moment, treure al territori del Baix Penedès de la crisi, no han pogut aportar una visió, una concepció territorial alternativa, i si l’alternativa és un centre logístic, estem ben arreglats, demostrant així, la seva limitada capacitat imaginativa i d’improvisació. La segona lliçó, encara més important, és que la classe dirigent passada i l’actual, esta demostrant la seva responsabilitat, limitadíssima, en l’ordenació territorial. La pregunta que ens cal fer és; a què es deu aquesta limitació?
La resposta no la vull donar jo, el nostre (e)lector és suficientment perspicaç per adonar-se’n del perquè.
Del que ha de ser conscient el nostre (e)lector, és que en les pròximes eleccions municipals, haurien de votar a les formacions que tingui una visió territorial alternativa, que és ben possible, que permeti, no només, superar aquesta crisi, sinó que consenti afrontar el futur del Baix Penedès amb esperança i il•lusió, res més. I això passa per presentar cares noves, gent jove preparada, contrastada, amb estudis, amb coneixements, amb il•lusió, i no continuar apostant per la classe dirigent que ens va ficar en aquesta crisi. Com deia un eslògan polític de fa poc temps;
Ens poden treure de la crisi els qui ens hi van ficar? millor dit, els que ens hi van condemnar?
