Històries d'un cunitenc a Cuba

Som al Vendrell, a la carretera de Sant Oliva, just davant de la seu de Radio Televisió del Vendrell es troba la seu de l’Arxiu Comarcal del Baix Penedès. Va ser una tarda remenant les caixes dels arxius històrics de l’ajuntament de Cunit, que hi són dipositats, que em vaig topar amb una sorpresa. Una sorpresa que va transformar la intriga en admiració.
Dins d’una de les caixes, sobre certificats varis que l’ajuntament va emetre durant el decenni dels anys 40 del segle XX, em vaig trobar amb un certificat referent a un tal Asensio Andreu i Riambau, més conegut com a “Celso”. Aquest certificat sol•licitava a la Capitania Militar General de la província de Tarragona l’atorgament del seu nomenament com a “Teniente Honorario del Ejercito Español” i de percebre la pensió corresponent de “6.000 pesetas anuales”.
Aquesta sol•licitud venia acompanyada per un breu, però intens Curriculum Vitae de la trajectòria militar d’aquest senyor.
Ens hem de situar temporalment a finals del segle XIX, concretament els últims cinc anys del segle. Geogràficament ens situarem a l’illa de Cuba, on el Regne d’Espanya lliurava una de les seves últimes batalles colonials, per tal de defensar la darrera de les seves possessions als Caribs.
El nostre protagonista, segons els varis documents consultats a l’Arxiu, va participar a diverses batalles, les més importants i decisives. Per començar hauríem d’explicar, que va marxar voluntari a Cuba. En el moment de fer el sorteig de “quintes” va quedar lliure de prestar el servei militar, però va comprar la plaça a un altre ciutadà que havia d’allistar-se , demostrant les ganes de viatjar, de deixar Cunit, i alimentant el seu esperit aventurer que el portaria als Caribs, l’inici del mite.
L’any 1896 va participar a la batalla de “Fuerte Cascorro”, on les tropes espanyoles, encerclades, varen repel•lir les tropes guerrilleres de Cuba que lluitaven per la independència amb la col•laboració i sustentats pels Estats Units d’Amèrica, a la ciutat de Madrid hi ha una plaça en honor als herois que hi varen participar, a Cunit no.
L’any 1898, durant la fase final de la guerra d’independència de Cuba, va participar a les Batalles de “Las Lomas de San Juan” i “el Caney”. Aquestes dues batalles varen decidir la victòria final dels cubans, però l’heroisme dels soldats espanyols va quedar en els relats històrics de l’època. A la primera d’elles, per part dels americans, hi va participar un tinent que posteriorment es convertiria en presidents dels Estats Units, un tal Theodor “Teddy“ Roosevelt, encapçalant els famós destacament de cavalleria dels “ Rough Riders”. El mateix Roosevelt va deixar per la posteritat el següent comentari sobre la batalla; "En este día, han demostrado ser unos bravos enemigos, dignos de honor por su bizarría.". Molt relacionada amb “las Lomas de San Juan”, la batalla del “Caney”, va representar també una fita històrica per les tropes espanyoles. En aquest cas, es tractava d’una petita guarnició que protegia la ciutat de Santiago de Cuba, i que els Generals americans varen creure oportú prendre’n possessió. Segons la testimoniança del capità Wester, agregat militar de Suècia i Noruega a Washington, testimoni ocular de la batalla, "Y esta lucha de El Caney ¿no aparecerá siempre ante todo el mundo como uno de los ejemplos más hermosos de valor humano y de abnegación militar?".
Com podem deduir d’aquestes consideracions, el nostre aventurer cunitenc a Cuba, va participar en moments claus de la història del nostre país, i molts dels seus coetanis van ser considerats com herois, com ho hauria de ser considerat ell mateix.
Després de quasi una quarantena d’anys va tornar a Cunit, on només els més vells el coneixien. Els joves desconeixien les aventures que havia viscut el seu conciutadà, però aquest es va encarregar de divulgar l’esperit aventurer i fantàstic que el va dur a participar en les vicissituds cubanes. Els pocs avis originaris que queden a Cunit, m’han explicat, que en “Celso”, feia feines del camp a canvi de quatre rals i un plat a taula per sopar, i després del sopar es posava al davant del foc, amb un llibre verd, segons els nostres informadors, a explicar histories fantàstiques i d’aventures, com la seva vida, als més joves. Alguns dels nostres avis, m’han comentat que el nostre “Celso” en les seves tertúlies, ja pregonava que el nostre país patiria una guerra civil, i que arribaven temps difícils, en fi, un visionari en tota regla.
El seu final, va ser anònim i sense reconeixem, en el document que vaig trobar a l’arxiu feia una sol•licitud per rebre una pensió perquè la seva situació pecuniària era ben delicada. Molts catalans varen anar a Cuba i varen tornar rics, molt rics, ell va tornar pobre, però ric i ben ric d’històries, fantàstiques i d’aventures, per explicar als altres cunitencs que no varen sortir del poble, però sobretot histories pels més petits, que sense televisió, escoltaven desprès de sopar, les histories del “Celso”.
Va morir pobre, i el van enterrar a terra i no al nínxol com marcava la tradició, perquè no tenia diners. La paradoxa és que ell, abans de partir cap a Cuba, va anar a veure el Mossèn per pagar, per adelantat, la cerimònia del enterro, per si moria durant la guerra a Cuba, però ell en va tornar. Estava clar que les aventures d’en “Celso” no podien acabar a Cuba, sinó a Cunit, tancant el cercle, la trajectòria del qual havia començat a dibuixar quan va sortir cap a Cuba.
Segurament que en “Celso” hagi estat un dels cunitencs més universals, una persona digne de ser estudiada i admirada, pel seu esperit aventurer i per les seves ganes de viatjar, de conèixer, d’existir, i de portar un tros de Cunit pel món.
A les “Lomas de San Juan” els americans tenien en Rooselvelt, els cunitencs teníem en “Celso”, la historia els va unir, qui diu que no es varen trobar cara a cara...així podria començar el mite, el mite d’en “Celso”. Descansi en pau.