Connurbació Baixpenedesenca

Des de fa trenta anys assistim al desenvolupament d’un fenomen molt peculiar. En concret, ens referim al fet de l’existència d’un conitnum urbà entre els municipis de la costa del Baix Penedès, exactament de Cunit, Calafell i el Vendrell.
Aquest fet en determina que formalment es pugui parlar de l’existència d’una conurbació, d’una aglomeració de municipis, en aquest cas al Baix Penedès.
L’aparició d’aquest continum urbà es pot remuntar a principis dels anys vuitanta, quan el ritme de les construccions de que es coneix com segones residencies, responia a un ritme geomètric.
En poc temps, els municipis de Cunit, Calafell i el Vendrell, van veure com els espais “buits”, majoritàriament dedicats a l’agricultura, eren omplerts de coses, més concretament d’edificis, unifamiliars o plurifamiliars, que estenien l’entramat urbà, com una taca d’oli.
El que en un principi varen ser residencies secundaries, on els seus propietaris o inquilins venien a passar els caps de setmana o períodes estivals o de vacances, es va començar a transformar. Va ser a finals dels anys noranta, quan es va començar a documentar la transformació de moltes d’aquestes segones residencies en primeres residencies, doncs, els seus residents, ja no venien en temporades senyalades com les vacances, i s’hi van començar a establir de manera fixa, la temporalitat va donar lloc a l’estabilitat.
Aquest fet, que aparentment pot semblar banal, va començar a transformar el territori. Els ritmes de creixements dels tres municipis en qüestió, van, durant el període de 1960 al 2009, des d’un 4000% a Cunit, passant per un quasi 2000% a Calafell, i un 1000% aproximat pel Vendrell.
Com podem veure aquests nivells són altíssims, i molt difícil de gestionar des d’un punt de vista territorial, provocant una sèrie de sinergies i de fluxos, que si el territori no està preparat, i més concretament la seva classe dirigent encarregada de gestionar qualitativament aquest territori, el distorsionen, i en condicionen la seva qualitat de vida pel conjunt dels habitants, i això és el que ha passat en el últims temps.
Exemples?, un hospital comarcal, que abans de ser inaugurat ja queda petit per la comarca, saturació de la xarxa viaria comarcal degut al volum de vehicles, perquè en part, no existeix un sistema de transport integrat a nivell comarcal. Escoles de primària, secundaria en els famosos barracons, crisi i manca de serveis municipals a molt nivells.
Com es podria solucionar en part aquest problemes?
S’ha parlat durant molts anys de mancomunar una sèrie serveis basics, però els interessos estrictament locals d’aquests municipis ho han impedit, per exemple; els sanitaris, els transports, el servei de neteja, en fi, tota una sèrie de serveis que es poden veure afavorits, precisament pel fet d’aquest continum urbà.
Per exemple, el camió de la brossa de Calafell, que ha d’anar a Segur, ha de fer uns 3 quilometres de trajecte per tal de servir aquestes urbanitzacions, en canvi el de Cunit està més a prop, i trigaria menys en fer el mateix servei, estalviant no només els costos en temes de contaminació sinó també els rebuts dels ciutadans. El mateix succeiria amb el barris de Sant Salvador de Vendrell, que són més propers a Calafell que no al nucli de Vendrell. El mateix succeiria amb el tema de les escoles, i més concretament amb les urbanitzacions allunyades dels centres municipals i situades en les zones més properes al poble veí que no al propi poble, i així successivament amb molts serveis bàsics. Amb l’últim resultat d’afavorir la qualitat de vida de la gent de la comarca, no només amb una oferta conjuntural, sinó també amb l’estalvi que suposaria la integració d’una sèrie de serveis, com actualment es vol fer dins de l’Àrea metropolitana de Barcelona, se llegim el text de la llei que la vol instituir. Simplement es tractaria de transportar a una menor escala, el que es produeix en aquesta Area metropolitana, i models territorial no en falten.
Ja a finals dels anys setanta, en Lluis Casassas, va establir una sèrie d’àrees de preferència urbana a tot el territori de Catalunya, concretament les va anomenar “municipalies”, i consistien en agrupar el que es coneix com sistemes urbans, que venien definits per la seva topografia urbana. En el cas del Baix Penedès, l’autor en va destacar tres, el primer va ser la unió de Cunit amb Calafell, i el segon el Vendrell i la part occidental de la comarca, i el tercer, l’Arboç i la part oriental de la comarca. Desprès de passats trenta anys, el model d’en Casassas continua sent vàlid, i li atorga el mèrit de ser un visionari, en aquest sentit.
La conurbació Baixpenedesenca esdevé doncs un fet territorial de primer ordre, però manquen una sèrie de respostes a nivell polític. En l’estudi encarregat a principis del 2000 pel Consell Comarcal del Baix Penedès, més conegut com a “Pla estratègic 2010”, no només es documentava aquesta realitat territorial, sinó que es proposaven una sèrie de mesures per tal de donar un aire de sostenibilitat al territori de la comarca, advertint també de la fragilitat econòmica de l’estructura de la comarca, però ningú se’l va llegir, o pitjor encara, ningú el va entendre.
La gestió del territori, determina en gran mesura la qualitat de vida de la gent que hi viu, cal doncs exigir el màxim de rigor i responsabilitats al politics responsables d’aquesta gestió, perquè són ells, amb les seves competències adquirides, els que al moment de prendre la decisió han de ser responsables dels èxits de la mateixa.
I la conurbació baixpenedesenca és un fet real i cal donar-li una resposta de conjunt, les “agglomerations urbaines” franceses podrien ser un exemple, i sinó volem anar tant lluny, apliquem el model de l’àrea metropolitana de Barcelona, però a escala baixpenedesenca, a que estan esperant els nostres politicc, els nostres gestors territorials?.