Barcelona decideix per tota Catalunya

Les lleis territorials d’un país solen ser lleis de les més important. Són importants perquè defineixen no només la concepció territorial del país sinó que també en defineixen, conseqüentment, la seva representació i doncs també la seva concepció científica, i humana.
El nostre és un país “especial”, on en només un dia de compareixences és liquida la nova llei territorial de Catalunya, la ja famosa llei de Vegueries, i també la menys famosa però no menys important, llei de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Aquesta última llei, suposa un pas endavant en la independència socioeconomicament funcional de Barcelona i la seva àrea metropolitana respecte al conjunt de Catalunya. A partir d’ara, Barcelona i la seva àrea metropolitana d’influència, que va més enllà dels límits políticament establerts, condicionaran el seu creixement i desenvolupament a voluntat pròpia, la resta del Principat no tindrà cap tipus d’opinió al respecte. En canvi, la ciutat de Barcelona i la seva area metropolitana, podran continuar, com ho han fet fins ara, condicionant, amb el seu creixement i desenvolupament, la resta del Principat de Catalunya, un exemple molt clar el trobem amb el tema dels Jocs Olímpics d’hivern, amb el Tren Alta Velocitat, amb la MAT, amb els futuribles transvasaments d’Aigua, i una infinitat d’exemples que per qüestió d’espai no podem enumerar.
Tots aquest exemples que he enumerat, són politiques estrictament, interessades a la ciutat de Barcelona i la seva area metropolitana, però que provoquen externalitats a la resta del país, però aquest no té els mitjans per controlar i eliminar aquestes externalitats. Amb la institució d’aquesta nova area metropolitana, recolzada per la nova llei, la independència de Barcelona, respecte a la resta del país, creix desmesuradament, i es produeix el que científicament es coneix com una injustícia territorial, un dèficit democràtic des del punt de vista territorial.
Però realment és just que Barcelona i la seva area metropolitana, condicionin, encara que indirectament, el desenvolupament de tot el Principat? L’estil de vida urbà ha de perjudicar l’estil de vida rural o periurbà?fins on arribarà el continum urbà amb epicentre la ciutat de Barcelona? Barcelona és Catalunya? Catalunya és Barcelona? Existeix una visió integral de país des d’un punt de vista territorial?.
El que està clar, és que aquesta nova llei de l’Àrea metropolitana de Barcelona, no s’ha fet amb la participació que caldria, s’ha fet sense soroll, sense els focus de les càmeres de televisió, sense els micros de les ràdios, sense el que es coneix com esperit crític i participatiu, tant propis dels partits, dits, d’esquerres, que en aquest moments estan al govern. S’ha fet, en fi, sense l’atenció mediàtica i social que hauria de tenir.
La pregunta més important que ens hauríem de fer, segons la meva, modestíssima, opinió, és, qui o quin grup de tècnics han definit les línies generals d’aquesta llei de l’àrea metropolitana? Més que res per determinar la seva dosis de subjectivitat al respecte de la llei i del conjunt de Catalunya. Perquè com advertia ja fa molts anys en Alexander von Humboldt; “Les cartes geogràfiques exprimeixen les opinions i els coneixements, més o menys limitats, del qui les ha construït, són abans que res, el lloc on es veu amb més evidencia la manipulació en geografia de fets i opinions, que es relacionen mútuament i acaben per confondre’s.” I la nova llei de l’Àrea metropolitana no deixa de ser una producció geogràfica.
S’ha de ser conscient que l’àrea metropolitana de Barcelona representa aproximadament el 80 per cent de la població de Catalunya, i només representa, sempre aproximadament entre un 20 i un 30 per cent del territori de Catalunya. Són aquestes dades les que ens permeten parlar d’injustícia territorial, doncs una part ínfima del territori decideix la sort de tot el conjunt del territori.
El que s’hauria de controlar, que però esdevé impossible, són els fluxos i les sinergies que desprèn l’àrea metropolitana, i que “involuntàriament” traspassen la seva frontera, els seus límits, fixats políticament. He escrit involuntàriament entre cometes, perquè en un principi i aparentment pot semblar involuntari, però darrera dels fluxos i de les sinergies sempre s’hi troba una voluntat (política), conscient o inconscient, però la voluntat (política) hi és.
Quina és doncs la voluntat política que justifica i inspira la nova llei de l’àrea metropolitana? El temps com sempre, ens respondrà, però s’ha de tenir present que les formes i el tempo, amb els que aquesta llei s’ha fet, no han estat, una altra vegada, exquisits.