El Penedès, novament, esquarterat

El Penedès és un territori històric i cultural del Principat de Catalunya, com ho són l’Empordà, el Pallars, el Vallès, entre d’altres. Al llarg de la història, en aquest territori penedesenc, s’ha anat desenvolupant i vertebrant una identitat singular, genuïna, pròpia, és a dir, una consciència territorial, en fi, una comunitat territorial.

Des de la cartografia medieval fins a la més actual, el topònim Penedès, sorgeix com una denominació concreta d’un territori més o menys determinat. Les realitats territorials de caràcter natural i cultural, són uns ens dinàmics, en moviment, i les seva delimitació, és a dir, la configuració d’uns límits és una tasca molt àrdua. Les estructures de poder que es desenvolupen en els territoris, tenen una obligació primordial; delimitar la seva area de poder, al interior de la qual, distribueix la seva jurisdicció.

Els reis catalans, varen dividir els seu territori en Vegueries. El rei borbó Felip V, va dividir el Principat en Corregiments. La restauració post-napoleonica, va dividir Catalunya en províncies (1833) i després aquestes en Partits Judicials. Durant la Renaixença, es va desenvolupar a Catalunya una visió territorial del Principat dividit en Comarques. Les Comarques eren presentades com de les delimitacions territorials de les àrees territorials bàsiques i pròpies de Catalunya. Amb el primer Estatut del període republicà, es va dividir el territori de Catalunya en comarques, i aquestes comarques eren agrupades en regions, vegueries. Aquesta divisió territorial catalana va perdurar fins a la fi de la Guerra Civil, 1939. Durant la dictadura franquista, Catalunya va tornar a ser dividida territorialment i exclusivament en províncies. No va ser fins al 1987, que les comarques varen tornar a ser els elements territorials propis de Catalunya. En aquest començament de segle XXI, la Generalitat, en la seva voluntat d’eliminar les divisions provincials, intenta configurar i dividir el Principat en vegueries, agrupant les comarques existents en regions. Aquestes regions són a la Generalitat, el que les províncies són a l’Estat.

Després de recórrer aquesta gènesi de les vàries delimitacions territorials que ha sofert Catalunya, ens trobem de nou, amb un Penedès esquarterat, dividit, segregat, repartit entre els dos grans pols urbans de Catalunya que són Barcelona i el trident Tarragona-Reus-Valls.

La primera vegada que el Penedès va ser dividit va ser durant la configuració dels límits provincials (1833) de Barcelona i Tarragona. L’actual Baix Penedès i la part del Tarragonès que s’estén entre el Baix Penedès i el Gaià, aquest riu és la frontera meridional que les fonts històriques atorguen al Penedès, varen entrar a formar part de la província de Tarragona. Mentre que l’Alt Penedès i el Garraf varen ser atorgats a la nova província de Barcelona.

Aquesta divisió territorial, la província, que desfeia la unitat històrica del Principat, va ser molt criticada pel Catalanisme polític i cultural, que veia en perill l’uniat de la pròpia identitat catalana.

Aquest Catalanisme polític i cultural va defendre, amb furor, les anomenades comarques naturals de Catalunya, les que des del baix consolidaven la identitat territorial i doncs cultural de Catalunya. Amb la possibilitat que va brindar l’autonomisme republicà es va intentar, amb la Ponència de la divisió territorial de Catalunya (1931-1932), donar una realitat administrativa a les comarques naturals que definia el Catalanisme polític i cultural. El resultat va ser la divisió de Catalunya en comarques(38) i aquestes agrupades en regions(9). En aquesta Ponència, el Penedès va ser dividit en quatre comarques, El Baix Penedès, L’Alt Penedès, el Garraf i la part del Tarragonès entre el Gaià i el Baix Penedès. Si des d’aquest punt de vista el Penedès era dividit en 4 comarques diferents, aquestes eren agrupades en la mateixa regió, la tercera, creant-ne un continu administratiu i territorial, sense trencar la seva unitat funcional.

En l’actual divisió territorial que voldria desenvolupar la Generalitat, en regions-vegueries, el Penedès queda esquarterat, com va passar amb les províncies. El que tant es va criticar envers les províncies; que trencaven la unitat de Catalunya perquè dividien les comarques naturals de Catalunya, el Penedès sent una d’elles, ara es reprodueix amb les noves regions-vegueries. No sé que en pensarien els avis del Catalanisme polític i cultural, però de ben segur que estarien inquiets.

Les delimitacions territorials serveixen per definir els interessos polítics de les administracions politiques que les produeixen. El provincialisme, titllat de centralista, que va desenvolupar l’estat liberal durant el segle XVIII, responia a les necessitats de crear un Estat-nació seguint l’exemple de França i la seva divisió departamental. Aquest era un procés exogen a Catalunya, era un procés que es decidia a Madrid, capital de l’Estat-nació. Aquesta característica exògena és la que va produir les crítiques del Catalanisme polític i cultural, la divisió provincial va ser acusada de mancança a les sensibilitats territorials de Catalunya.

En canvi, l’actual divisió territorial que proposa la Generalitat de Catalunya, és un procés totalment endogen, és a dir, intern a la sensibilitat territorial de Catalunya, de fet es decideix a Barcelona, no a Madrid, d’aquí la seva natura contradictòria envers el territori del Penedès. L’actual govern de la Generalitat s’autodefineix catalanista, però traeix els seus principis més fonamentals, el respecte de les comarques naturals de Catalunya, perquè esquartera de nou el Penedès, repartint-lo entre les vegueries de Tarragona i de Barcelona, reproduint la “maleïda” delimitació provincial.

Aquest territori és situat a cavall de les realitats territorials de les ciutats de Tarragona i Barcelona. Un espai on les identitats territorials de Tarragona i Barcelona es fusionen, es dilueixen i es combinen amb els elements autòctons, creant una identitat pròpia, la penedesenca. Pierre Vilar en el seu llibre Catalunya dins l’Espanya moderna, definia el Penedès, com l’extrem meridional del gran eix comunicatiu de Catalunya, format pels territoris que s’estenen entre el Penedès i l’Empordà, passant pel Vallès, seguint l’actual recorregut de l’autopista AP-2/7. Aquest fet determina, en part, la natura i les funcions territorials del Penedès, atorgant-li un dinamisme que ha condicionat, condiciona i condicionarà el desenvolupament del territori penedesenc.

Com a consideració final m’agradaria introduir una reflexió de caràcter ideològic. El provincialisme i el comarcalisme són ideologies, visions territorials, maneres de comprendre la realitat, que responen a una sèrie de categories, principis i postulats. Les vegueries-regions que vol desenvolupar el govern de la Generalitat, responen, com totes les divisions territorials, a una certa nova ideologia, d’un Catalanisme polític i cultural diferent. Aquest nou Catalanisme polític podria definir-se com un Barcelonisme polític, que respon únicament a les necessitats de Barcelona i la seva àrea més pròxima, com si fos la única realitat territorial catalana amb dret a ser considerada com a tal. Entre la centralitat del Provincialisme i la unicitat del Barcelonisme polític existeix un paral·lelisme descaradament descarat.