12 anys de PSC-PP, ni un pas enrere, més!

El proper 22 de maig tindran lloc les eleccions municipals a Cunit. Serà una jornada que marcarà el futur del nostre poble i de tots els cunitencs d’una manera determinant.
Una democràcia es caracteritza perquè la sobirania recau exclusivament en el poble, els electors tenen la possibilitat d’elegir qui volen que siguin els seus dirigents politics. Aquest dirigents politics han de vetllar per tal de gestionar la vida publica d’un municipi amb l’objectiu d’aconseguir el millor pels seus ciutadans.
El segon mèrit d’una democràcia és el fet que gràcies al funcionament intern d’aquest sistema polític, es produeix una alternança política, és a dir, que un alcalde, depenent de la seva gestió municipal durant una legislatura, pot ser relegat a l’oposició, produint-se doncs, una alternança al capdavant de l’alcaldia.
Aquest dos principis funcionals de la democràcia, que el poble pugui elegir els seus dirigents i que es produeixi una alternança política, són essencials per tal de conservar l’essència de la democràcia.
El dia 22 de maig, esperem que els nostres electors puguin reproduir aquest dos principis funcionals de la democràcia, essent el primer indiscutible, i el segon desitjable.
Després de 12 anys d’un pacte anti-natura des del punt de vista ideològics dels dos partits que el formen, PSC, teòricament d’esquerres, i el PP, hipotèticament de dretes, Cunit necessita un canvi.
Hi ha molts pocs exemples en els ajuntaments de Catalunya, que un municipi tingui un govern format per un pacte d’aquestes característiques entre el PSC i el PP. Aquest fet demostra que el govern municipal no deixa de ser, des d’aquest punt de vista, anormal.
Quin podria ser el motiu d’aquesta estranya “pareja”? segurament i probablement, veien com han anat aquest últims anys, el motiu han estat les complicitats personals per sobre, no només, dels interessos ideològics, sinó que també per sobre dels interessos dels ciutadans de Cunit.
A Cunit, paradoxalment, votar la dreta (PP) és votar a l’esquerra (PSC), una paradoxa que demostra l’anormalitat que abans citàvem.
Cal que Cunit torni a la normalitat, una normalitat, representada per l’alternança política, més necessària que mai, que porti aire nou al municipi, un aire imprescindible per continuar a ser un municipi viu, amb voluntat de mirar el futur sense condicions, casa que amb aquest duo, tant poc dinàmic, impedeix més que mai.
Irònicament, l’eslògan, d’un dels partits d’aquesta estranya “pareja” que formen el PSC i el PP des de fa 12 anys, ens diu que a Cunit no s’han de fer passos enrere. Dic irònicament, perquè, sobretot, durant els últims 4 anys de legislatura, podríem comptar una infinitats de passos enrere que s’han fet en aquest municipi degut a la contraproduent gestió municipal per part d’aquest dos partits.
A Cunit tenim 1.180 persones a l’atur, s’ha sobrevalorat un 244% els valors cadastrals, amb el seu corresponent augment del rebut de l’IBI, i la Sindicatura de Comptes, té una carpeta especial dedicada al nostre ajuntament, no només pel dèficit pressupostari sinó també pels deutes que han deixat sense pagar.
Hem de continuar per aquest camí?realment val la pena?ens ho mereixem?
No, no ens ho mereixem, i el més esperançador de tot és que ho podem canviar, el proper dia 22 de maig.
A Cunit ni un pas enrere, més!
A Cunit, que tinguem sort!.

El programa cultural del PSC de Cunit

Fa uns dies em va caure a les mans el programa electoral del PSC de Cunit, on es presenten les propostes d’aquesta formació de cara a les properes eleccions del 22 de maig i que hauríem de marcar el futur de Cunit, en el cas que guanyessin, juntament amb el PP, un altre cop les eleccions.
Em va sobtar, i molt, que les primeres dues propostes electorals en referència al patrimoni cultural del municipi. La primera era la de potenciar el patrimoni cultural de Cunit, cosa que no han fet en els últims 12 anys, i especialment en els últims 4 anys, hem de pensar que ara ho faran?
La segona encara és més esperpèntica; “demanar a la Generalitat que protegeixi les masies”, haig de confessar que em vaig pessigar dos cops el braç, perquè no m’ho acabava de creure. S’han passat dotze anys menystenint el patrimoni arquitectònic del municipi, i ara s’han il•luminat?, durant els darrers anys, he escrit alguns articles en referència a la tutela dels bens arquitectònic de Cunit, sobretot pel que fa als casos de les Masies de Vila-seca, i la de cal Pla, i no hi ha hagut cap comentari al respecte.
Des de l’ajuntament, s’ha fet cas omís, a les advertències que feien els ciutadans de Cunit, primer, pel fet de menystenir, una de les masies més importants de tot el Penedès, la de cal Pla, que va patir un incendi, i una degradació arquitectònica, i en quatre anys l’ajuntament ha estat incapaç, de localitzar el propietari, i de obligar-lo a fer complir la llei, de mantenir un edifici, declarat, pel mateix ajuntament com a BCIL, Bé Cultural d’Interès Local.

És a dir, que l’ajuntament fa un POUM, on cataloga els bens arquitectònics del municipi, però no hi vincula cap obligació per part del propietari. Subsidiàriament, si un edifici és declara’t BCIL, queda vinculat a les lleis de conservació del patrimoni per part de la Generalitat. A l’ajuntament una de dos, o no ho sabien, o no són competents en aquest tema, no se que és més greu.

La masia Vila-seca, un dels edificis més antic del terme municipal, ha patit la poca seriositat funcional que impera en l’actual equip de govern a l’ajuntament. Es van començar a construir abusivament una ampliació de l’edifici, en una de les façanes d’aquesta masia, i l’ajuntament, no va fer res, fins que CiU, va demanar que es respectés la consideració de BCIL, que també posseeix aquest edifici, i que es paralitzessin i es desmuntessin les obres que si estaven fent.

El que queda clar, es que després de 12 anys de govern, i en especial, els darrers 4 anys, el patrimoni cultural i arquitectònic de Cunit, està en perill, doncs la manca de sensibilitat en aquest aspecte per part del PSC-PP, ha quedat palesa, i els ciutadans que ho vulguin ho poden anar a veure, no ho dic jo, per dir.

Des de CiU, proposem una tutela i una salvaguarda del patrimoni arquitectònic i cultural de Cunit, intentant potenciar des de l’oferta turística i educativa, un patrimoni amb historia, del que tots els cunitencs n’haurien d’estar orgullosos, cosa que ara no succeeix.

No deixa de ser surrealista, que un partit com el PSC de Cunit, pretengui “embaucar” a la gent de Cunit amb les seves propostes, que durant 12 anys han demostrat que no volen o no saben complir.

Compromís territorial per Tarragona

Arriben les eleccions i tot són flors i violes. Molta gent, la majoria, es paren a pensar en les noves propostes, dels partits que es presenten, i està bé fer-ho, però realment el que s’ha de pensar, és en el que s’havia dit de fer i el que s’ha acabat fent, sobretot en referència al partit o als partits que han governat els darrers quatre anys.

Pel que fa a les temàtiques territorials, a Tarragona, s’ha fet molt poc, per no dir gens. Encara que hi ha hagut una cohabitació de partits, tant a la Generalitat com a l’Ajuntament, els resultats no s’han vist en el territori, i Tarragona, i la seva area d’influència, han patit un retardament històric en referència al desenvolupament de les qualitats i possibilitats territorials.

L’obligació moral i civil, dels diferents partits que es presenten a les eleccions, hauria de ser, la de definir, d’una manera transversal, una carta magna, dels objectius territorials de la ciutat de Tarragona i la resta del territori de l’Àmbit de planificació funcional, més conegut, com Camp de Tarragona, no perquè ho digui jo, sinó perquè ho diuen les lleis, aprovades recentment pels partits del PSC, d’ERC i d’ICV.

Si no s’arribés a aquest compromís territorial amb i pel territori, la qualitat de vida dels ciutadans tarragonins, continuaria en aquesta espiral del greuge comparatiu. Un greuge comparatiu, sobretot, respecte a la gran metròpoli de Barcelona, que tot ho vol.

Tarragona, si es vol fugir de l’eterna rivalitat amb d’altres ciutats de l’Àmbit funcional, preferentment amb Reus, ha de plantejar i definir una visió territorial que integri totes les sensibilitats, on tothom trobi el seu lloc. La rivalitat amb Reus ha de ser positivament constructiva, a vegades, és concebuda, com un refugi de la inoperància política o del tacticisme polític, demostrant l’impossibilitat dels dirigents de proposar un projecte integratiu, sempre serà més fàcil dividir que unir, això esta clar, però és el que ens convé?

El compromís territorial de Tarragona, hauria de centrar-se en tres punts principals:

Definir una area metropolitana tarragonina, i articula el territori de la mateixa, de manera que es conformi un pol urbà mitjà, atractiu als fluxos de capital i informació.

Que aquesta Area urbana, es presenti com, l’àrea urbana del sud de Catalunya, i l’entrada i sortida dels fluxos de tota la vall de l’Ebre, un dels eixos comunicatius més importants de la península ibèrica.

Convertir, l’àrea de Tarragona, com un pol logístic del sud d’Europa, a partir de la construcció del famós Eix del mediterrani, que donaria una accessibilitat a l’àrea de Tarragona, respecte a la famosa “Banana Blue”, l’àrea socioeconòmica més important d’Europa.

Estiguem atents als discursos dels alcaldables de Barcelona, doncs la visió del poder municipal de Barcelona regula les possibilitats de la resta del país, per això, és imperatiu, tenir un pes específic a nivell de Catalunya, per això, cal un compromís territorial per Tarragona.

Mobilitat al Baix Penedès

La Setmana Santa ja ha passat, hem pogut gaudir d’uns dies de descans i de distracció. El Baix Penedès és una comarca que posseeix molts atractius turístics per poder oferir a la seva població i als visitants que trien la nostra comarca com a destí turístic o de segona residencia.
És ben sabut, que la nostra comarca té un índex de segones residencies, sinó el més alt de Catalunya, un dels més destacables. Aquest fet comporta que durant uns períodes concrets a l’any, Setmana Santa, Estius i durant els Nadals, multipliqui la seva població per tres o per quatre. Aquesta multiplicació de població estacional té un seguint de conseqüències, que segons alguns dels baixpenedesencs creuen que són positives i d’altres que són negatives.
No entrarem ha analitzar qui té raó o no, mai acabaríem en aquesta discussió. El que queda clar, palès i demostrat és que la nostra comarca es col•lapsa. És col•lapsa, en el sentit que les infraestructures i els serveis queden alterats del seu esdevenir quotidià.
Una de les causes més destacables, importants i estratègiques, que pateix d’aquest col•lapse, són les infraestructures de mobilitat, preferentment les de les zones litorals, ja sigui a Cunit, Segur de Calafell, Calafell i El Vendrell. Aquesta franja litoral, que és on es concentra el major nombre de segones residencies pateix aquesta sobresaturació estacional.
Durant aquestes dades, anteriorment senyalades, la mobilitat en aquestes àrees del litoral baixpenedesenc, es converteix en una missió quasi impossible. Provin, algun dels nostres lectors, ha fer el trajecte entre El Vendrell i Vilanova i la Geltrú per l’actual C-31, antiga C-246. Veuran com les famoses glorietes saturen el tràfic, formant cues quilomètriques abans del seu passatge. Els semàfors ajuden a agreujar la situació, convertint la C-31 en una trampa per qui pretenia fer el trajecte entre aquestes dues ciutats penedesenques, o entre alguns dels municipis que es disposen al llarg del recorregut.
Les causes d’aquesta situació es poden trobar en un seguit de problemes estructurals i també a causa de circumstancies estacional, totalment previsibles. En referència aquesta última dada, cal situar el pinyol de la problemàtica en el gran volum de vehicles que circulen per les nostres carreteres, degut al gran nombre de segones residencies existents als municipis litorals del Baix Penedès.
Pel que fa als problemes estructurals en podem individuar un parell; el primer una pèssima planificació, per part dels tècnics i responsables, del volum de tràfic que circula per les nostres carreteres durant aquestes dates senyalades. Quan és planifica la urbanització de gran part dels municipis litorals, s’ha de preveure que d’una manera o d’una altra, les infraestructures de mobilitat són les adients, si es proporcionen al nivell d’urbanització, sinó acaba succeint el que patim actualment. El segon problema estructural és potser el més important, i que hauria de tenir una solució a molt curt termini. Es tracta ni més ni menys, d’adequar la C-32 com la “ronda litoral” del Penedès. Vist la impossibilitat de construir noves carreteres, no només per la distribució de molts d’aquest municipis litorals, sinó també perquè el consum de territori, i conseqüentment, l’alteració del paisatge que comparat, ha estat brutal en els últims 50 anys.
El mèrit principal de la C-32 era, i ho continua sent, superar les costes del Garraf, que allargaven el recorregut entre el litoral del Penedès i l’àrea metropolitana de Barcelona. El fet d’allargar la C-32 fins al peatge del Vendrell, suposava connectar aquesta autopista amb l’AP7 que continua fins a Alacant. El tram entre Sitges i El Vendrell, es va construir en posterioritat, i va permetre escurçar encara més el trajecte.
Vist que els baixpenedesencs patim l’impacte ambiental i paisatgístic d’aquesta infraestructura, tenim el dret moral i civil de poder servir-nos d’aquesta via de manera gratuïta. Així ho fan a la comarca veïna del Garraf, en el tram que va de Vilanova a Sitges, com també ho fan al tram de la mateixa autopista C-32, a la comarca del Maresme, i no ho oblidem, el mateix succeeix a les comarques del Baix Llobregat i del Barcelonès.
És molt lícit preguntar-se, i per què els ciutadans del Baix Penedès no tenim aquest privilegi? Per que les altres comarques ho poden fer i nosaltres no? És que els tècnics i responsables de les altres comarques són més vàlids, millors que els nostres? És que viure a l’àrea metropolitana de Barcelona, al Garraf, al Maresme comporta una sèrie de privilegis que al Baix Penedès no tenim?
Va sent hora que els ciutadans del litoral del Baix Penedès siguin respectats tal i com succeeix a les altres comarques, els nostres tècnics i responsables han de passar a l’acció, almenys perquè a l’estiu no torni a succeir el que ha vingut passant aquesta Setmana Santa.

Els Ibers, passat o futur?

La nostra societat, millor dit, el nostre estil de vida, la manera amb que ens relacionem amb el medi que ens envolta, està entrant en un període de canviament.
La realitat energètica, crisi de l’energia nuclear, la pujada imparable del preu del petroli, i sobretot, la dependència energètica del nostre país, són senyals de la insostenibilitat del ritmes socials, el nostre estil de vida està posat en qüestió.
Quan una situació comenta ha esdevenir insostenible, cal començar a buscar solucions als problemes, alternatives, per tal de no arribar al col•lapse total, al famós Caos.
Ens ha tocat viure en una societat global, amb els seus avantatges i els seus inconvenients. Un dels majors avantatges és la intercomunicació entre els territoris del planeta i les seves poblacions, podem anar a buscar el preu més convenient en qualsevol part del món, d’aquí que cada cop hi hagin més productes xinesos, que són els més rentables, en termes de cost/benefici, en aquests moments.
La globalització presenta també algun inconvenient, però que costa més d’individuar, de ser pres tal com és. La mobilitat de les persones i dels bens capitals, ve potenciada per aquesta interrelació planetària. Però com ens movem? Quina energia utilitzem per moure’ns? Perquè ens movem?
Encara diria més, sobretot contextualitzant aquesta reflexió a la realitat geogràfica que se’ns presenta en aquesta comarca, el Baix Penedès.
Molta gent que viu en aquesta comarca treballa fora dels límits de la mateixa, sobretot la gent té una relació molt intensa amb l’àrea metropolitana de Barcelona, ja sigui per relacions familiars o per relacions laborals. Aquesta característica, que podríem definir tranquil•lament com una espècie de dependència, vers la gran ciutat catalana i la seva area d’influència, implica una disponibilitat de mobilitat, i aquesta té un preu. Quan pugen els preus de l’energia, la nostra mobilitat es veu afectada de manera, que moure’ns ens costa més diners, i desgraciadament, en aquesta comarca, et mous en transport privat, o no et mous.
Aquest cercle viciós, entre la pujada de preus energètics, la nostra obligada mobilitat, i la manca d’una alternativa sostenible, ens obliga a plantejar noves alternatives. I on les podem trobar?
Personalment crec que una solució existeix, però cal que tothom sigui conscient, que els petits canvis, els canvis individuals, són poderosos si els fan totes les persones en el seu conjunt.
Un model alternatiu, el podem trobar en els Ibers. Molts de vostès, a primera instància no entendran, que els Ibers puguin ser una referència de cara el futur, doncs tots els tenim interioritats com una civilització del passat, d’un passat molt llunyà, però el seu model de vida, el seu estil de relacionar-se amb l’ambient, el que els americans dirien el seu “way of live”, pot ser pres com a un model vàlid de sostenibilitat ambiental, els Ibers vivien en simbiosi amb el seu medi, amb el seu paisatge, amb la seva Geografia, amb majúscules.
Imaginin per un instant, que els Ibers, fa 2.500 anys, haguessin posseït un estil de vida com el nostre, amb la contaminació i les externalitats que això comporta, creuen que ens hauríem trobat una terra, un paisatge com el que ara tenim?
Al Penedès fins fa 50 anys, encara es podia trobar un paisatge, molt semblant al que varen conèixer els Ibers, però en els últims 30 anys el paisatge s’ha revolucionat d’una manera significativa, ha valgut la pena?
La nostra comarca ha patit fortes transformacions, però quins han estat els resultats? Quan veus les estadístiques sobre atur, empreses, consum de territori, mobilitats laborals, PIB per càpita,etc, etc, etc, les respostes et confonen.
Per un cantó podríem dir que hem evolucionat, però per l’altre podríem dir que som més precaris i dependents que mai, dependents d’un centre urbà, Barcelona i la seva Area Metropolitana, que té una concepció de la nostra comarca basada en els seus interessos i no pas en els interessos de la gent que viu al Baix Penedès.
Una de les solucions passa per aprendre del Ibers, de com ells s’estructuraven al nostre territori, de com teixien les sinergies entre els més pròxims i no pas amb els més llunyans, els Ibers creien en el nostre territori i li donaven profunditat, una profunditat essencial i imprescindible, per tal de sortir de la crisi que ens envolta, ja ho vaig comentar fa un temps, que el problema d’aquesta comarca és el seu model territorial, i el model territorial dels Ibers pot ser un bon exemple per afrontar el futur, i garantir el benestar i una bona qualitat de vida per tots els baixpenedesencs.

La Penedès TAX

El Penedès es una terra de pas. Aquesta es una de les consideracions que certes persones tenen del nostre territori.
Probablement tinguin raó,però aquesta consideració de terra de pas,podria ser definida com una de les qualitats geoestratègiques del nostre territori.
Efectivament, pel Penedès hi transcorren les principals vies de comunicació de la península ibèrica, i de rebot, del vèrtex sud dels grans corredors europeus, que dibuixen les grans tendències de la mobilitat a l'interior de la Unió Europea.
Però tot el que succeeix al Penedès no te a veure amb aquesta condició del pas, del moviment, del nomadisme, al Penedès hi ha molta gen que hi viu sedentàriament, que cerca de posar arrels en el nostre territori,perquè aprecia la seva natura,la seva cultura,la seva gent.
Aquest gent penedesenca, veu passar cada dia una quantitat enorme de vehicles per les seves carreteres, per les seves autopistes, l'AVE, entre d’altres, que no s’aturen,simplement hi circulen perquè les autopistes tenen part del seu recorregut per les nostres terres, provoquen una sèrie d’externalitats, soroll,pol•lució,transformació del paisatge cultural originari,problemes de mobilitat,etc que patim tots els habitants del territori que hi vivim, que hi tenim establerta la nostra residencia habitual.
Que quedi clar,que el moviment de persones i mercaderies,es totalment democràtic, i uns dels fonaments teòrics de la Unió Europea, es precisament la lliure circulació a l'interior de les fronteres de la Unió.
Però també es democràticament responsable demanar una compensació als organismes corresponents que gestionen les infraestructures, pels territoris per on transcorren aquestes.
S’hauria de formalitzar una Penedès tax, un impost pel Penedès i la seva població,basat per exemple en demanar una part proporcional del peatge que paguen vehicles que circulen per les nostres autopistes i no s’aturen al Penedès. O per exemple una part proporcional del billet dels trens AVE.
La solidaritat territorial es una concepte reversible, d’anada i tornada, el Penedès no es un simple espai buit on posar-hi coses o fer passar xarxes de comunicació que beneficien a tercers.
S’hauria de tenir un mínim de respecte i consideració pel Penedès i la seva gent, haurà arribat el moment?
Espero que si.

El origen de la revuelta

Hace meses que nuestros telediarios, nuestras radios y nuestros periódicos nos abren los titulares empezando con las revueltas que sacuden el norte del continente africano y lo que se conoce como Oriente Medio.
Las reflexiones que se hacen sobre dichas revueltas son variopintas, algunas con argumentos, otras que aprovechan las circunstancias para hipotizar sobre nuevas teorías sociológicas, pero casi todas se olvidan del origen y las causas de esta primera revuelta.
¿Donde se localiza el origen de la revuelta? Muchos de ustedes estarán pensando en Tunez, el primero de los regímenes que la revuelta hizo caer, pero, queridos lectores, no fue allí donde surgió esta voz de reivindicaciones que pedían una sociedad mejor, una sociedad libre de corruptos y corruptelas, en fin una sociedad de la que todos se sintieran orgullosos de forman parte, y no solamente una élite que confundía la nacionalidad con la propiedad.
Claro esta que nosotros solo somos los receptores de lo que los periodistas quieren transmitirnos, los periodistas son los filtros entre la realidad que observan y la información que nos llega, y el merito de los periodistas recae en la objetividad, mejor dicho en la subjetividad objetiva, pues como dijo el sabio de Königsberg, es decir, Imanuel Kant, no existe ni un gramo de objetividad en la sapienza humana.
La sociedad occidental, de la que nosotros formamos parte, tiene un pecado, que pesa mucho y condena el devenir de nuestra sociedad; el famoso lema del “políticamente correcto”. Con esta expresión, más típica de la idiosincrasia eclesiástica, que de una sociedad civil del siglo XXI, se entiende el hecho de no decir lo que se piensa, para no quedar mal, para el que dirán, en fin, el si te he visto no me acuerdo o el donde dije digo digo Diego..
Esto es lo que esta sucediendo con las actitudes de los políticos europeos respecto a estas revueltas, nadie se acuerda ya, y más aun, nadie quiere acordarse, que el mismísimo Muhamar Gaddafi, se paseó, con su Haimas, llenas de petrodolares, por los paisajes urbanos de las ciudades europeas de primer rango, desde Roma, Londres, Paris y Madrid. Menos mal que las fotos están allí, para recordar que cualquier tiempo pasado fue mejor o peor.
Pero no hay nada que extrañar, todos hemos olvidado el origen de estas revueltas, que no es otro que el Sahara Occidental, y más concretamente la ciudad de El Ayun, pero claro como se trata de un pueblo sin estado, abandonado a su suerte en uno de los ambientes más inhumanos de todos los que existen en el globo, en el mismísimo desierto.
Claro que si somos capaces de olvidarnos, rápidamente del origen del problema, como pretenderemos solucionarlo, y ¿con que autoridad moral juzgamos a las sociedades de la zona, geopolíticamente hablando?
Sarkozy, una vez más dice que se debe resucitar a la Union del Mediterraneo, la quintaesencia de las ideas vacias de contenido, quizás, y digo quizás, a la que hubiera e hubiese que resucitar es a la mismísima Union Europea, que va de mal en peor, geopolíticamente hablando, claro.
Va siendo hora pues de transformar lo políticamente correcto, en correcto políticamente.