Mobilitat al Baix Penedès

La Setmana Santa ja ha passat, hem pogut gaudir d’uns dies de descans i de distracció. El Baix Penedès és una comarca que posseeix molts atractius turístics per poder oferir a la seva població i als visitants que trien la nostra comarca com a destí turístic o de segona residencia.
És ben sabut, que la nostra comarca té un índex de segones residencies, sinó el més alt de Catalunya, un dels més destacables. Aquest fet comporta que durant uns períodes concrets a l’any, Setmana Santa, Estius i durant els Nadals, multipliqui la seva població per tres o per quatre. Aquesta multiplicació de població estacional té un seguint de conseqüències, que segons alguns dels baixpenedesencs creuen que són positives i d’altres que són negatives.
No entrarem ha analitzar qui té raó o no, mai acabaríem en aquesta discussió. El que queda clar, palès i demostrat és que la nostra comarca es col•lapsa. És col•lapsa, en el sentit que les infraestructures i els serveis queden alterats del seu esdevenir quotidià.
Una de les causes més destacables, importants i estratègiques, que pateix d’aquest col•lapse, són les infraestructures de mobilitat, preferentment les de les zones litorals, ja sigui a Cunit, Segur de Calafell, Calafell i El Vendrell. Aquesta franja litoral, que és on es concentra el major nombre de segones residencies pateix aquesta sobresaturació estacional.
Durant aquestes dades, anteriorment senyalades, la mobilitat en aquestes àrees del litoral baixpenedesenc, es converteix en una missió quasi impossible. Provin, algun dels nostres lectors, ha fer el trajecte entre El Vendrell i Vilanova i la Geltrú per l’actual C-31, antiga C-246. Veuran com les famoses glorietes saturen el tràfic, formant cues quilomètriques abans del seu passatge. Els semàfors ajuden a agreujar la situació, convertint la C-31 en una trampa per qui pretenia fer el trajecte entre aquestes dues ciutats penedesenques, o entre alguns dels municipis que es disposen al llarg del recorregut.
Les causes d’aquesta situació es poden trobar en un seguit de problemes estructurals i també a causa de circumstancies estacional, totalment previsibles. En referència aquesta última dada, cal situar el pinyol de la problemàtica en el gran volum de vehicles que circulen per les nostres carreteres, degut al gran nombre de segones residencies existents als municipis litorals del Baix Penedès.
Pel que fa als problemes estructurals en podem individuar un parell; el primer una pèssima planificació, per part dels tècnics i responsables, del volum de tràfic que circula per les nostres carreteres durant aquestes dates senyalades. Quan és planifica la urbanització de gran part dels municipis litorals, s’ha de preveure que d’una manera o d’una altra, les infraestructures de mobilitat són les adients, si es proporcionen al nivell d’urbanització, sinó acaba succeint el que patim actualment. El segon problema estructural és potser el més important, i que hauria de tenir una solució a molt curt termini. Es tracta ni més ni menys, d’adequar la C-32 com la “ronda litoral” del Penedès. Vist la impossibilitat de construir noves carreteres, no només per la distribució de molts d’aquest municipis litorals, sinó també perquè el consum de territori, i conseqüentment, l’alteració del paisatge que comparat, ha estat brutal en els últims 50 anys.
El mèrit principal de la C-32 era, i ho continua sent, superar les costes del Garraf, que allargaven el recorregut entre el litoral del Penedès i l’àrea metropolitana de Barcelona. El fet d’allargar la C-32 fins al peatge del Vendrell, suposava connectar aquesta autopista amb l’AP7 que continua fins a Alacant. El tram entre Sitges i El Vendrell, es va construir en posterioritat, i va permetre escurçar encara més el trajecte.
Vist que els baixpenedesencs patim l’impacte ambiental i paisatgístic d’aquesta infraestructura, tenim el dret moral i civil de poder servir-nos d’aquesta via de manera gratuïta. Així ho fan a la comarca veïna del Garraf, en el tram que va de Vilanova a Sitges, com també ho fan al tram de la mateixa autopista C-32, a la comarca del Maresme, i no ho oblidem, el mateix succeeix a les comarques del Baix Llobregat i del Barcelonès.
És molt lícit preguntar-se, i per què els ciutadans del Baix Penedès no tenim aquest privilegi? Per que les altres comarques ho poden fer i nosaltres no? És que els tècnics i responsables de les altres comarques són més vàlids, millors que els nostres? És que viure a l’àrea metropolitana de Barcelona, al Garraf, al Maresme comporta una sèrie de privilegis que al Baix Penedès no tenim?
Va sent hora que els ciutadans del litoral del Baix Penedès siguin respectats tal i com succeeix a les altres comarques, els nostres tècnics i responsables han de passar a l’acció, almenys perquè a l’estiu no torni a succeir el que ha vingut passant aquesta Setmana Santa.

Els Ibers, passat o futur?

La nostra societat, millor dit, el nostre estil de vida, la manera amb que ens relacionem amb el medi que ens envolta, està entrant en un període de canviament.
La realitat energètica, crisi de l’energia nuclear, la pujada imparable del preu del petroli, i sobretot, la dependència energètica del nostre país, són senyals de la insostenibilitat del ritmes socials, el nostre estil de vida està posat en qüestió.
Quan una situació comenta ha esdevenir insostenible, cal començar a buscar solucions als problemes, alternatives, per tal de no arribar al col•lapse total, al famós Caos.
Ens ha tocat viure en una societat global, amb els seus avantatges i els seus inconvenients. Un dels majors avantatges és la intercomunicació entre els territoris del planeta i les seves poblacions, podem anar a buscar el preu més convenient en qualsevol part del món, d’aquí que cada cop hi hagin més productes xinesos, que són els més rentables, en termes de cost/benefici, en aquests moments.
La globalització presenta també algun inconvenient, però que costa més d’individuar, de ser pres tal com és. La mobilitat de les persones i dels bens capitals, ve potenciada per aquesta interrelació planetària. Però com ens movem? Quina energia utilitzem per moure’ns? Perquè ens movem?
Encara diria més, sobretot contextualitzant aquesta reflexió a la realitat geogràfica que se’ns presenta en aquesta comarca, el Baix Penedès.
Molta gent que viu en aquesta comarca treballa fora dels límits de la mateixa, sobretot la gent té una relació molt intensa amb l’àrea metropolitana de Barcelona, ja sigui per relacions familiars o per relacions laborals. Aquesta característica, que podríem definir tranquil•lament com una espècie de dependència, vers la gran ciutat catalana i la seva area d’influència, implica una disponibilitat de mobilitat, i aquesta té un preu. Quan pugen els preus de l’energia, la nostra mobilitat es veu afectada de manera, que moure’ns ens costa més diners, i desgraciadament, en aquesta comarca, et mous en transport privat, o no et mous.
Aquest cercle viciós, entre la pujada de preus energètics, la nostra obligada mobilitat, i la manca d’una alternativa sostenible, ens obliga a plantejar noves alternatives. I on les podem trobar?
Personalment crec que una solució existeix, però cal que tothom sigui conscient, que els petits canvis, els canvis individuals, són poderosos si els fan totes les persones en el seu conjunt.
Un model alternatiu, el podem trobar en els Ibers. Molts de vostès, a primera instància no entendran, que els Ibers puguin ser una referència de cara el futur, doncs tots els tenim interioritats com una civilització del passat, d’un passat molt llunyà, però el seu model de vida, el seu estil de relacionar-se amb l’ambient, el que els americans dirien el seu “way of live”, pot ser pres com a un model vàlid de sostenibilitat ambiental, els Ibers vivien en simbiosi amb el seu medi, amb el seu paisatge, amb la seva Geografia, amb majúscules.
Imaginin per un instant, que els Ibers, fa 2.500 anys, haguessin posseït un estil de vida com el nostre, amb la contaminació i les externalitats que això comporta, creuen que ens hauríem trobat una terra, un paisatge com el que ara tenim?
Al Penedès fins fa 50 anys, encara es podia trobar un paisatge, molt semblant al que varen conèixer els Ibers, però en els últims 30 anys el paisatge s’ha revolucionat d’una manera significativa, ha valgut la pena?
La nostra comarca ha patit fortes transformacions, però quins han estat els resultats? Quan veus les estadístiques sobre atur, empreses, consum de territori, mobilitats laborals, PIB per càpita,etc, etc, etc, les respostes et confonen.
Per un cantó podríem dir que hem evolucionat, però per l’altre podríem dir que som més precaris i dependents que mai, dependents d’un centre urbà, Barcelona i la seva Area Metropolitana, que té una concepció de la nostra comarca basada en els seus interessos i no pas en els interessos de la gent que viu al Baix Penedès.
Una de les solucions passa per aprendre del Ibers, de com ells s’estructuraven al nostre territori, de com teixien les sinergies entre els més pròxims i no pas amb els més llunyans, els Ibers creien en el nostre territori i li donaven profunditat, una profunditat essencial i imprescindible, per tal de sortir de la crisi que ens envolta, ja ho vaig comentar fa un temps, que el problema d’aquesta comarca és el seu model territorial, i el model territorial dels Ibers pot ser un bon exemple per afrontar el futur, i garantir el benestar i una bona qualitat de vida per tots els baixpenedesencs.

La Penedès TAX

El Penedès es una terra de pas. Aquesta es una de les consideracions que certes persones tenen del nostre territori.
Probablement tinguin raó,però aquesta consideració de terra de pas,podria ser definida com una de les qualitats geoestratègiques del nostre territori.
Efectivament, pel Penedès hi transcorren les principals vies de comunicació de la península ibèrica, i de rebot, del vèrtex sud dels grans corredors europeus, que dibuixen les grans tendències de la mobilitat a l'interior de la Unió Europea.
Però tot el que succeeix al Penedès no te a veure amb aquesta condició del pas, del moviment, del nomadisme, al Penedès hi ha molta gen que hi viu sedentàriament, que cerca de posar arrels en el nostre territori,perquè aprecia la seva natura,la seva cultura,la seva gent.
Aquest gent penedesenca, veu passar cada dia una quantitat enorme de vehicles per les seves carreteres, per les seves autopistes, l'AVE, entre d’altres, que no s’aturen,simplement hi circulen perquè les autopistes tenen part del seu recorregut per les nostres terres, provoquen una sèrie d’externalitats, soroll,pol•lució,transformació del paisatge cultural originari,problemes de mobilitat,etc que patim tots els habitants del territori que hi vivim, que hi tenim establerta la nostra residencia habitual.
Que quedi clar,que el moviment de persones i mercaderies,es totalment democràtic, i uns dels fonaments teòrics de la Unió Europea, es precisament la lliure circulació a l'interior de les fronteres de la Unió.
Però també es democràticament responsable demanar una compensació als organismes corresponents que gestionen les infraestructures, pels territoris per on transcorren aquestes.
S’hauria de formalitzar una Penedès tax, un impost pel Penedès i la seva població,basat per exemple en demanar una part proporcional del peatge que paguen vehicles que circulen per les nostres autopistes i no s’aturen al Penedès. O per exemple una part proporcional del billet dels trens AVE.
La solidaritat territorial es una concepte reversible, d’anada i tornada, el Penedès no es un simple espai buit on posar-hi coses o fer passar xarxes de comunicació que beneficien a tercers.
S’hauria de tenir un mínim de respecte i consideració pel Penedès i la seva gent, haurà arribat el moment?
Espero que si.

El origen de la revuelta

Hace meses que nuestros telediarios, nuestras radios y nuestros periódicos nos abren los titulares empezando con las revueltas que sacuden el norte del continente africano y lo que se conoce como Oriente Medio.
Las reflexiones que se hacen sobre dichas revueltas son variopintas, algunas con argumentos, otras que aprovechan las circunstancias para hipotizar sobre nuevas teorías sociológicas, pero casi todas se olvidan del origen y las causas de esta primera revuelta.
¿Donde se localiza el origen de la revuelta? Muchos de ustedes estarán pensando en Tunez, el primero de los regímenes que la revuelta hizo caer, pero, queridos lectores, no fue allí donde surgió esta voz de reivindicaciones que pedían una sociedad mejor, una sociedad libre de corruptos y corruptelas, en fin una sociedad de la que todos se sintieran orgullosos de forman parte, y no solamente una élite que confundía la nacionalidad con la propiedad.
Claro esta que nosotros solo somos los receptores de lo que los periodistas quieren transmitirnos, los periodistas son los filtros entre la realidad que observan y la información que nos llega, y el merito de los periodistas recae en la objetividad, mejor dicho en la subjetividad objetiva, pues como dijo el sabio de Königsberg, es decir, Imanuel Kant, no existe ni un gramo de objetividad en la sapienza humana.
La sociedad occidental, de la que nosotros formamos parte, tiene un pecado, que pesa mucho y condena el devenir de nuestra sociedad; el famoso lema del “políticamente correcto”. Con esta expresión, más típica de la idiosincrasia eclesiástica, que de una sociedad civil del siglo XXI, se entiende el hecho de no decir lo que se piensa, para no quedar mal, para el que dirán, en fin, el si te he visto no me acuerdo o el donde dije digo digo Diego..
Esto es lo que esta sucediendo con las actitudes de los políticos europeos respecto a estas revueltas, nadie se acuerda ya, y más aun, nadie quiere acordarse, que el mismísimo Muhamar Gaddafi, se paseó, con su Haimas, llenas de petrodolares, por los paisajes urbanos de las ciudades europeas de primer rango, desde Roma, Londres, Paris y Madrid. Menos mal que las fotos están allí, para recordar que cualquier tiempo pasado fue mejor o peor.
Pero no hay nada que extrañar, todos hemos olvidado el origen de estas revueltas, que no es otro que el Sahara Occidental, y más concretamente la ciudad de El Ayun, pero claro como se trata de un pueblo sin estado, abandonado a su suerte en uno de los ambientes más inhumanos de todos los que existen en el globo, en el mismísimo desierto.
Claro que si somos capaces de olvidarnos, rápidamente del origen del problema, como pretenderemos solucionarlo, y ¿con que autoridad moral juzgamos a las sociedades de la zona, geopolíticamente hablando?
Sarkozy, una vez más dice que se debe resucitar a la Union del Mediterraneo, la quintaesencia de las ideas vacias de contenido, quizás, y digo quizás, a la que hubiera e hubiese que resucitar es a la mismísima Union Europea, que va de mal en peor, geopolíticamente hablando, claro.
Va siendo hora pues de transformar lo políticamente correcto, en correcto políticamente.

Tunísia, Egipte....Cunit?

Ja fa setmanes, que els nostres telenotícies obren els seus programes amb les revoltes que es produeixen en tota la riba sud de la Mediterrània.
Són revoltes, revolucions, que es produeixen perquè la situació actual ha arribat a un límit insostenible, a voltes inhumà.
A la base d’aquestes mobilitzacions hi ha una suma de despropòsits, des d’il•legalitats, a favoritismes, a corrupcions, a privacions de llibertats, ja siguin humanes, o també llibertats de la comunicació, no només, pel fet de no poder utilitzar Internet tal i com ho fem nosaltres, sinó també per la prohibició de publicar diaris, escrits, programes de radio i televisió, on la gent pugui fer un us legítim del que es coneix com llibertat d’expressió.
Fa unes setmanes, vaig posar al mur del meu Facebook, un post que deia “Tunísia, Egipte, Itàlia”, ho feia amb la intenció de recalcar, com amb els despropòsits que ocorren a Itàlia, i dels que també informen els nostres telenotícies, poguessin arribar a despertar el poble italià, però un amic meu sicilià em va contestar amb un breu però significatiu, “Cunit?”.
Doncs sincerament, crec que no anava del tot equivocat, i diran vostès per què?
Perquè a Cunit també hi ha un sentiment de frustració entre la majoria de la població, desprès de dotze anys de govern PSC-PP, en dotze anys hem sortit a molt diaris, telenotícies i d’altres mitjans de comunicació, i no precisament perquè el nostre municipi fos un exemple a seguir, ans el contrari.
Molta gent si pogués es vendria la casa i s’ananiria a un poble proper on la fiscalitat fos molt més justa, però per més inri, ara no es el millor moment de vendres la casa, i s’han d’aguantar la impotència com sigui.
En dotze anys, el deute i el dèficit del nostre ajuntament s’ha multiplicat periòdicament, els impostos s’han pujat de manera desmesurada, amb intents d’enganyar a la població, el famós “sube el recibo pero no el impuesto”, el darrer informe de la sindicatura de comptes els deixa a tots retratats, a tots, i comencen a dir que ho ensenyaran a les universitats com un exemple del que NO s’ha de fer quan es governa una institució municipal.
Que es pot fer amb tot aquest descontentament?
Doncs fer la revolta de manera democràtica, el proper dia 22 de maig és el moment de fer-ho. La gent ha de ser conscient que igual que els pobles de Tunísia, Egipte i ben aviat molt d’altres, han pogut superar un “status quo”, una situació que era insuportable, mitjançant, l’intercanvi d’informació, però sobretot, prenent consciència, de que el canvi és possible, i a Cunit és necessari.
La mar Mediterrània, la gran via de comunicació per on ens va arribar la cultura, fenícia, grega i romana, de la que tant estem impregnats, espero ens porti la voluntat i la capacitat de superar un període gris de Cunit, i que entre tots siguem capaços de donar-nos un present més digne, i sobretot un futur esperançador per les generacions que ens esperem, i que aquestes puguin viure en un Cunit millor, molt millor del que nosaltres tenim, i això passa, imperativament, per donar al municipi un nou equip de govern, com han fet a Tunísia i a Egipte.

La CUCA o el CACU

Fa aproximadament 30 anys, un geògraf va dibuixar un mapa de Catalunya molt especial. Era un mapa de Catalunya nou, innovador per uns i estrany per altres.
Estem parlant d’un dels grans geògrafs catalans, en Lluis Cassasas, juntament amb en Pau Vila, els grans protagonistes de la geografia catalana del segle XX.
En Lluis Cassasas va dibuixar un mapa que trencava amb els estereotips, amb els models mentals i cartogràfics, sobre la forma de Catalunya que es tenia fins aquell moment.
En realitat més que la forma, que continuava sent la mateixa, el mèrit d’en Cassasas era el de dividir l’interior, el contingut, d’una manera novadora: no hi havia cap ni una de les comarques, hi havia una divisió interior, en Municipalies, una delimitació territorial, diversa al comarcalisme clàssic, conceptualitzada pel mateix Cassasas.
Quin era el principi geogràfic que permetia delimitar aquestes unitats administratives, diverses de les comarques? Principalment el grau d’interacció de la població resident en els diferents municipis.
Podríem afirmar, grosso modo, que les municipalies, eren unitats administratives, amb una escala geogràfica sobra-los-el, supramunicipals, però que no arribaven a tenir les dimensions de les comarques, amb les excepcions d’alguns casos de zones de l’interior de Catalunya on la densitat de població impedia, pel seu propi funcionament i la seva pròpia supervivència, crear aquest dites Municipalies.
Quan va estudiar els municipis de l’actual comarca del Baix Penedès, en Cassasas en va dibuixar més d’una d’aquestes unitats administratives. La que ens interessa a nosaltres era la Municipalia de Calafell i Cunit, d’aquí el títol CA, per Calafell i CU, per Cunit, i a l’inversa.
Aquest geògraf va saber preveure, que amb el temps, les interaccions i les necessitats creixerien entre aquest dos municipis, sobretot degut a la unió dels entramats urbans de tots dos.
Com sempre, els visionaris no tenen l’apreci que els hi correspon, però la història posa sempre a tothom al seu lloc, i en Lluis Cassasas, amb el temps, se’l aprecia de la mateixa manera que se’l va depreciar.
Tots sabem que les divisions de les diferents administracions territorials costa molt modificar-les, en tenim un exemple amb les Vegueries, però com tots els productes de l’ésser humà, les divisions territorials envelleixen, es desvirtuen i es desfasen.
Quins són els principals factors que produeixen aquestes transformacions? Principalment són les evolucions dels sistemes econòmics, però sobretot, la revolució que produeixen els nous mitjans de comunicació que, amb el temps, modifiquen la nostra manera d’entendre’ns, de sociabilitzar-nos, i sobretot, modifiquen la nostra manera d’interactuar amb el territori que tenim al voltant, amb el nostra paisatge.
La crisis econòmica que estem vivim, és un reflex d’aquestes transformacions, la nostra manera de socialitzar-nos, i d’entendre el territori i el paisatge que ens envolta ha canviat i molt.
Seria oportú, convenient, i democràticament saludable, intentar estudiar si les proposicions que feia en Lluis Cassasas, respecte a la funcionalitat territorial dels nostres municipis, serien adients per tal de superar aquesta situació de crisis que patim a la nostra comarca, d’una manera més intensa que a la resta de Catalunya.
A la base del raonament d’en Cassasas, hi ha un model de funcionament territorial, institucional, que és la de la Mancomunació de municipis, i més concretament, el fet de compartir una sèrie de serveis municipals entre els municipis que presentin unes tendències semblants.
I aquest és el cas de Cunit i de Calafell, aquesta hipotètica, associació de serveis municipals, podria crear una realitat mancomunada territorialment que podríem denominar CUCA o CACU, depenen els gustos, però els que en sortirien guanyant, son les malmeses arques municipals d’aquest municipis, sobretot pel cas de Cunit.
Ha arribat l’hora de recuperar un model territorial, el de les municipalies d’en Cassasas, que segurament, ens permetria afrontar el futur d’una manera més harmònica.

Cunit, quin model de poble?

D’aquí menys de quatre mesos haurem de triar els nous regidors que formaran part de l’Ajuntament de Cunit pels pròxims quatre anys. Aquest regidors, i més concretament els que formin part del govern municipal tindran l’obligació de dibuixar el Cunit del futur, segurament, un Cunit millor del que tenim avui dia.

Fins al dia d’avui, el municipi de Cunit no ha tingut un model de creixement urbà com caldria. Els responsables de dibuixar les línies mestres del creixement i l’evolució urbana de Cunit, han obtingut un fracàs rotund.

Aquest fracàs rotund, no només és una opinió personal meva, sinó que ho demostra l’últim POUM que es va aprovar i que havia de planificar el Cunit del futur, que al final ha demostrat ser, un POUM basat en la improvisació, l’especulació i tenint com a model productiu del municipi el sector de la construcció. Realment han quedat retratats els responsables, els tècnics i els polítics.

Aquest fracàs demostra la manca total d’una sensibilitat urbana del govern municipal, on el modus operandi només té un nom: improvisar, i així ens va.

L’abandonament del centre històric, es més que denunciable, el govern ha intentat transportar el pivot urbà de Cunit, del centre històric cap a la zona de nova construcció, trencant les sinergies comercials que havien regit el municipi. Com si tinguessin la voluntat històrica de fer un “nou Cunit”, el “seu Cunit”, oblidant que Cunit no es propietat de ningú, i encara pitjor, oblidant que Cunit té una història i una identitat, que es va consolidar en el centre històric, que avui volen cancel•lar.

Em diran que estan fent obres al centre històric, segurament, però aquestes arriben tard i malament. Tard, perquè aquestes obres es necessitaven fa anys, no ara, de que serveix arreglar “quatre carrers”, si els negocis ja han marxat?, com sempre, la ciutadania de Cunit, ha de pagar un preu, molt alt, per la falta de rigor de l’equip municipal, la improvisació ens està costant molt cara.

El problema de Cunit és que no pot continuar estant en mans del professionals de la improvisació, Cunit necessita aire nou, gent preparada que pugui proposar un model municipal basat en el rigor urbanístic, amb un model urbà on les prioritats siguin la de fer de la cohesió urbana de l’entramat urbà, el seu objectiu principal, sense transportar les activitats d’un lloc a un altre, simplement promocionar que se’n facin altres.

Cunit necessita integrar les diferents parts del municipi, i sobretot, començar a proposar un model de municipi obert, no tancat en si mateix, obert per poder mancomunar, no només serveis municipals, mancomunar un model de creixement que sobresurti de la visió estrictament municipal, i que tingui present les sinergies amb els municipis dels voltants.

Aquestes necessitats, són vitals pel nostre municipi, pel nostre futur i per la nostra qualitat de vida, no podem deixar més, el futur de Cunit, el nostre futur, en mans de persones que no ens consideren com a ciutadans, sinó com a subordinants de la seva improvisació.