El origen de la revuelta

Hace meses que nuestros telediarios, nuestras radios y nuestros periódicos nos abren los titulares empezando con las revueltas que sacuden el norte del continente africano y lo que se conoce como Oriente Medio.
Las reflexiones que se hacen sobre dichas revueltas son variopintas, algunas con argumentos, otras que aprovechan las circunstancias para hipotizar sobre nuevas teorías sociológicas, pero casi todas se olvidan del origen y las causas de esta primera revuelta.
¿Donde se localiza el origen de la revuelta? Muchos de ustedes estarán pensando en Tunez, el primero de los regímenes que la revuelta hizo caer, pero, queridos lectores, no fue allí donde surgió esta voz de reivindicaciones que pedían una sociedad mejor, una sociedad libre de corruptos y corruptelas, en fin una sociedad de la que todos se sintieran orgullosos de forman parte, y no solamente una élite que confundía la nacionalidad con la propiedad.
Claro esta que nosotros solo somos los receptores de lo que los periodistas quieren transmitirnos, los periodistas son los filtros entre la realidad que observan y la información que nos llega, y el merito de los periodistas recae en la objetividad, mejor dicho en la subjetividad objetiva, pues como dijo el sabio de Königsberg, es decir, Imanuel Kant, no existe ni un gramo de objetividad en la sapienza humana.
La sociedad occidental, de la que nosotros formamos parte, tiene un pecado, que pesa mucho y condena el devenir de nuestra sociedad; el famoso lema del “políticamente correcto”. Con esta expresión, más típica de la idiosincrasia eclesiástica, que de una sociedad civil del siglo XXI, se entiende el hecho de no decir lo que se piensa, para no quedar mal, para el que dirán, en fin, el si te he visto no me acuerdo o el donde dije digo digo Diego..
Esto es lo que esta sucediendo con las actitudes de los políticos europeos respecto a estas revueltas, nadie se acuerda ya, y más aun, nadie quiere acordarse, que el mismísimo Muhamar Gaddafi, se paseó, con su Haimas, llenas de petrodolares, por los paisajes urbanos de las ciudades europeas de primer rango, desde Roma, Londres, Paris y Madrid. Menos mal que las fotos están allí, para recordar que cualquier tiempo pasado fue mejor o peor.
Pero no hay nada que extrañar, todos hemos olvidado el origen de estas revueltas, que no es otro que el Sahara Occidental, y más concretamente la ciudad de El Ayun, pero claro como se trata de un pueblo sin estado, abandonado a su suerte en uno de los ambientes más inhumanos de todos los que existen en el globo, en el mismísimo desierto.
Claro que si somos capaces de olvidarnos, rápidamente del origen del problema, como pretenderemos solucionarlo, y ¿con que autoridad moral juzgamos a las sociedades de la zona, geopolíticamente hablando?
Sarkozy, una vez más dice que se debe resucitar a la Union del Mediterraneo, la quintaesencia de las ideas vacias de contenido, quizás, y digo quizás, a la que hubiera e hubiese que resucitar es a la mismísima Union Europea, que va de mal en peor, geopolíticamente hablando, claro.
Va siendo hora pues de transformar lo políticamente correcto, en correcto políticamente.

Tunísia, Egipte....Cunit?

Ja fa setmanes, que els nostres telenotícies obren els seus programes amb les revoltes que es produeixen en tota la riba sud de la Mediterrània.
Són revoltes, revolucions, que es produeixen perquè la situació actual ha arribat a un límit insostenible, a voltes inhumà.
A la base d’aquestes mobilitzacions hi ha una suma de despropòsits, des d’il•legalitats, a favoritismes, a corrupcions, a privacions de llibertats, ja siguin humanes, o també llibertats de la comunicació, no només, pel fet de no poder utilitzar Internet tal i com ho fem nosaltres, sinó també per la prohibició de publicar diaris, escrits, programes de radio i televisió, on la gent pugui fer un us legítim del que es coneix com llibertat d’expressió.
Fa unes setmanes, vaig posar al mur del meu Facebook, un post que deia “Tunísia, Egipte, Itàlia”, ho feia amb la intenció de recalcar, com amb els despropòsits que ocorren a Itàlia, i dels que també informen els nostres telenotícies, poguessin arribar a despertar el poble italià, però un amic meu sicilià em va contestar amb un breu però significatiu, “Cunit?”.
Doncs sincerament, crec que no anava del tot equivocat, i diran vostès per què?
Perquè a Cunit també hi ha un sentiment de frustració entre la majoria de la població, desprès de dotze anys de govern PSC-PP, en dotze anys hem sortit a molt diaris, telenotícies i d’altres mitjans de comunicació, i no precisament perquè el nostre municipi fos un exemple a seguir, ans el contrari.
Molta gent si pogués es vendria la casa i s’ananiria a un poble proper on la fiscalitat fos molt més justa, però per més inri, ara no es el millor moment de vendres la casa, i s’han d’aguantar la impotència com sigui.
En dotze anys, el deute i el dèficit del nostre ajuntament s’ha multiplicat periòdicament, els impostos s’han pujat de manera desmesurada, amb intents d’enganyar a la població, el famós “sube el recibo pero no el impuesto”, el darrer informe de la sindicatura de comptes els deixa a tots retratats, a tots, i comencen a dir que ho ensenyaran a les universitats com un exemple del que NO s’ha de fer quan es governa una institució municipal.
Que es pot fer amb tot aquest descontentament?
Doncs fer la revolta de manera democràtica, el proper dia 22 de maig és el moment de fer-ho. La gent ha de ser conscient que igual que els pobles de Tunísia, Egipte i ben aviat molt d’altres, han pogut superar un “status quo”, una situació que era insuportable, mitjançant, l’intercanvi d’informació, però sobretot, prenent consciència, de que el canvi és possible, i a Cunit és necessari.
La mar Mediterrània, la gran via de comunicació per on ens va arribar la cultura, fenícia, grega i romana, de la que tant estem impregnats, espero ens porti la voluntat i la capacitat de superar un període gris de Cunit, i que entre tots siguem capaços de donar-nos un present més digne, i sobretot un futur esperançador per les generacions que ens esperem, i que aquestes puguin viure en un Cunit millor, molt millor del que nosaltres tenim, i això passa, imperativament, per donar al municipi un nou equip de govern, com han fet a Tunísia i a Egipte.

La CUCA o el CACU

Fa aproximadament 30 anys, un geògraf va dibuixar un mapa de Catalunya molt especial. Era un mapa de Catalunya nou, innovador per uns i estrany per altres.
Estem parlant d’un dels grans geògrafs catalans, en Lluis Cassasas, juntament amb en Pau Vila, els grans protagonistes de la geografia catalana del segle XX.
En Lluis Cassasas va dibuixar un mapa que trencava amb els estereotips, amb els models mentals i cartogràfics, sobre la forma de Catalunya que es tenia fins aquell moment.
En realitat més que la forma, que continuava sent la mateixa, el mèrit d’en Cassasas era el de dividir l’interior, el contingut, d’una manera novadora: no hi havia cap ni una de les comarques, hi havia una divisió interior, en Municipalies, una delimitació territorial, diversa al comarcalisme clàssic, conceptualitzada pel mateix Cassasas.
Quin era el principi geogràfic que permetia delimitar aquestes unitats administratives, diverses de les comarques? Principalment el grau d’interacció de la població resident en els diferents municipis.
Podríem afirmar, grosso modo, que les municipalies, eren unitats administratives, amb una escala geogràfica sobra-los-el, supramunicipals, però que no arribaven a tenir les dimensions de les comarques, amb les excepcions d’alguns casos de zones de l’interior de Catalunya on la densitat de població impedia, pel seu propi funcionament i la seva pròpia supervivència, crear aquest dites Municipalies.
Quan va estudiar els municipis de l’actual comarca del Baix Penedès, en Cassasas en va dibuixar més d’una d’aquestes unitats administratives. La que ens interessa a nosaltres era la Municipalia de Calafell i Cunit, d’aquí el títol CA, per Calafell i CU, per Cunit, i a l’inversa.
Aquest geògraf va saber preveure, que amb el temps, les interaccions i les necessitats creixerien entre aquest dos municipis, sobretot degut a la unió dels entramats urbans de tots dos.
Com sempre, els visionaris no tenen l’apreci que els hi correspon, però la història posa sempre a tothom al seu lloc, i en Lluis Cassasas, amb el temps, se’l aprecia de la mateixa manera que se’l va depreciar.
Tots sabem que les divisions de les diferents administracions territorials costa molt modificar-les, en tenim un exemple amb les Vegueries, però com tots els productes de l’ésser humà, les divisions territorials envelleixen, es desvirtuen i es desfasen.
Quins són els principals factors que produeixen aquestes transformacions? Principalment són les evolucions dels sistemes econòmics, però sobretot, la revolució que produeixen els nous mitjans de comunicació que, amb el temps, modifiquen la nostra manera d’entendre’ns, de sociabilitzar-nos, i sobretot, modifiquen la nostra manera d’interactuar amb el territori que tenim al voltant, amb el nostra paisatge.
La crisis econòmica que estem vivim, és un reflex d’aquestes transformacions, la nostra manera de socialitzar-nos, i d’entendre el territori i el paisatge que ens envolta ha canviat i molt.
Seria oportú, convenient, i democràticament saludable, intentar estudiar si les proposicions que feia en Lluis Cassasas, respecte a la funcionalitat territorial dels nostres municipis, serien adients per tal de superar aquesta situació de crisis que patim a la nostra comarca, d’una manera més intensa que a la resta de Catalunya.
A la base del raonament d’en Cassasas, hi ha un model de funcionament territorial, institucional, que és la de la Mancomunació de municipis, i més concretament, el fet de compartir una sèrie de serveis municipals entre els municipis que presentin unes tendències semblants.
I aquest és el cas de Cunit i de Calafell, aquesta hipotètica, associació de serveis municipals, podria crear una realitat mancomunada territorialment que podríem denominar CUCA o CACU, depenen els gustos, però els que en sortirien guanyant, son les malmeses arques municipals d’aquest municipis, sobretot pel cas de Cunit.
Ha arribat l’hora de recuperar un model territorial, el de les municipalies d’en Cassasas, que segurament, ens permetria afrontar el futur d’una manera més harmònica.

Cunit, quin model de poble?

D’aquí menys de quatre mesos haurem de triar els nous regidors que formaran part de l’Ajuntament de Cunit pels pròxims quatre anys. Aquest regidors, i més concretament els que formin part del govern municipal tindran l’obligació de dibuixar el Cunit del futur, segurament, un Cunit millor del que tenim avui dia.

Fins al dia d’avui, el municipi de Cunit no ha tingut un model de creixement urbà com caldria. Els responsables de dibuixar les línies mestres del creixement i l’evolució urbana de Cunit, han obtingut un fracàs rotund.

Aquest fracàs rotund, no només és una opinió personal meva, sinó que ho demostra l’últim POUM que es va aprovar i que havia de planificar el Cunit del futur, que al final ha demostrat ser, un POUM basat en la improvisació, l’especulació i tenint com a model productiu del municipi el sector de la construcció. Realment han quedat retratats els responsables, els tècnics i els polítics.

Aquest fracàs demostra la manca total d’una sensibilitat urbana del govern municipal, on el modus operandi només té un nom: improvisar, i així ens va.

L’abandonament del centre històric, es més que denunciable, el govern ha intentat transportar el pivot urbà de Cunit, del centre històric cap a la zona de nova construcció, trencant les sinergies comercials que havien regit el municipi. Com si tinguessin la voluntat històrica de fer un “nou Cunit”, el “seu Cunit”, oblidant que Cunit no es propietat de ningú, i encara pitjor, oblidant que Cunit té una història i una identitat, que es va consolidar en el centre històric, que avui volen cancel•lar.

Em diran que estan fent obres al centre històric, segurament, però aquestes arriben tard i malament. Tard, perquè aquestes obres es necessitaven fa anys, no ara, de que serveix arreglar “quatre carrers”, si els negocis ja han marxat?, com sempre, la ciutadania de Cunit, ha de pagar un preu, molt alt, per la falta de rigor de l’equip municipal, la improvisació ens està costant molt cara.

El problema de Cunit és que no pot continuar estant en mans del professionals de la improvisació, Cunit necessita aire nou, gent preparada que pugui proposar un model municipal basat en el rigor urbanístic, amb un model urbà on les prioritats siguin la de fer de la cohesió urbana de l’entramat urbà, el seu objectiu principal, sense transportar les activitats d’un lloc a un altre, simplement promocionar que se’n facin altres.

Cunit necessita integrar les diferents parts del municipi, i sobretot, començar a proposar un model de municipi obert, no tancat en si mateix, obert per poder mancomunar, no només serveis municipals, mancomunar un model de creixement que sobresurti de la visió estrictament municipal, i que tingui present les sinergies amb els municipis dels voltants.

Aquestes necessitats, són vitals pel nostre municipi, pel nostre futur i per la nostra qualitat de vida, no podem deixar més, el futur de Cunit, el nostre futur, en mans de persones que no ens consideren com a ciutadans, sinó com a subordinants de la seva improvisació.

El patrimoni de Cunit, qui el tutela?

Sempre es parla de la importància de tutelar el llegat patrimonial d’un poble. El seu valor no és només de caràcter històric, ja de per si molt important, sinó que forma part del paisatge cultural d’un municipi, forma part de la identitat col•lectiva de la gent que hi viu.
A Cunit, sembla que les autoritats municipals estan per sobre d’aquestes consideracions. Aquest comportament podria tenir dues causes. La primera, una deixadesa institucional sobre aquestes qüestions per falta de sentiment d’apartenença, del que significa Cunit, i al valor que els cunitencs tenim del nostre patrimoni. La segona, una falta de sensibilitat vers la historia, la cultura i la identitat, del municipi, que, formalment, representen de manera institucional.
Des de fa un any la deixadesa dels edificis amb una importància arquitectural, històrica i geogràfica, estan deixats en un estat quasi ruïnós.
La Masia Vilaseca, l’edifici més antic del municipi,que havia de tornar a la seva fisonomia natural, desprès d’unes obres, sense els permisos adients, que no respectaven la seva consideració històrica, continua igual, amb una ampliació abusiva, l’ajuntament no ha fet res al respecte, ha passat un any i com si res, els cunitencs continuem esperant...
La Masia de Cal Pla, una altra joia arquitectònica del municipi, fa , literalment, pena. Ha passat de ser un dels edificis emblemàtics del municipi, a convertir-se en una casa okupa, passant per una zona de Paintball, aquest joc de guerra amb bales de pintura. L’ajuntament no s’ha preocupat de contactar amb el propietari, i obligar a conservar aquest edifici com hauria de ser vist la seva consideració institucional en el catàleg elaborat pel mateix ajuntament, els cunitencs continuem esperant...
El Restaurant Avi Pau, un edifici si més no de formes característiques, i amb una historia més que peculiar, continua deixat allí, esperant que pateixi un incendi, o que caigui per si sol, com la masia de cal Pla, esperant que ningú prengui mal.
Estar clar que de les poques sensibilitats que té aquest govern municipal, la de la conservació del patrimoni, que podria permetre, revaloritzar una hipotètica oferta turística, no està entre les virtuts a tenir en compte.
Però perquè no es fa res al respecte? L’excusa que se sent des de fa un parell o tres d’anys, és la mateixa; la crisi, aquesta paraula que te la culpa de tot. Però que se n’ha fet de la gran quantitat de diners que es van recaptar amb impostos indirectes que es cobraven fins fa tres anys, quan la construcció era el modus vivendi i el modus operandi d’aquesta comarca i d’aquests ajuntaments?
Curiosament, a només 3 km tenim un exemple de tot el contrari. L’Ajuntament de Calafell, ha sabut, i en l’actualitat, encara ho esta fent, tutelar un patrimoni històric i geogràfic, que proporciona una gran quantitat de inputs econòmics; des del punt de vista turístic, des de l’ensenyament, i sobretot des del punt de vista d’estar orgullosos del poble on viuen.
Malauradament fins quan haurem de patir aquest prejudici els cunitencs i cunitenques? Esperem que no passi del maig proper.

El Futur del Penedès

La globalització està transformant moltes de les nostres estructures socials, econòmiques, culturals, politiques i, encara que no ens donem compte, també transforma els nostres paràmetres mentals, cognitius.
La crisi que estem patint, accentuen i potencien, encara amb més èmfasi, totes aquestes transformacions.
Des del punt de vista geogràfic, aquestes transformacions afecten a les concepcions ideològiques dels conceptes que aquesta ciència adopera, entre ells, i el potser més utilitzat, a vegades inconscientment, és el concepte de territori.
Encara que per molts, la gran majoria, pensen que aquesta paraula deriva terminologicament del mot terra, la veritat és una altra. Aquest concepte deriva, directament de la paraula terror, i té els seus orígens en el període alt medieval. El terror, que una autoritat podia estendre en els límits territorials d’un espai determinat
La conceptualització d’aquest concepte a canviat al llarg d’aquests segles, però en el fons, la funcionalitat no deixa de ser la mateixa, avui el terror, no es políticament correcte i s’ha substituït pel concepte de competència institucional sobre una delimitació territorial determinada, I les fronteres esdevenen més que simbòliques, són pròpies jurisdiccions territorials, a l’interior de les quals una institució té el poder de fer i desfer, com succeïa a les antigues jurisdiccions medievals.
Esta clar que sense aquesta competència institucional, sense aquesta jurisdicció territorial, sense aquesta capacitat de governar per si mateix a l’interior d’unes fronteres determinades, , el territori en si mateix, deixa d’existir, o no existeix com a tal. Convertint-se en un mer espai geomètric, on les diferencies qualitatives, les que conten, es substitueixen per les diferencies quantitatives, aparentment objectives, però realment igual de subjectives que les qualitatives.
Fixin-se, que es el fons conceptual del lema "dret a decidir", que no ho facin des de fora del territori, sinó des del territori mateix.
Quin es el futur del Penedès? això no ho pot dir ningú, com a màxim es pot entreveure, tenim la responsabilitat de projectar-ne´n un, el millor possible, però no el podem definir. El que queda clar, que el futur d’aquest territori, que fins al dia d’avui es diu Penedès, passa, exclusivament, per poder decidir des de dins del territori, i no des d’un despatx de Barcelona, el que volem que aquest esdevingui, fent-nos responsables de les nostres decisions i de les seves conseqüències.
Per que continuem a depreciar la veu d’un territori, quan aquesta és la més legítima de totes?
El jacobinisme metropolità, amb la complicitat de l’esquerra nacionalista, han patit una derrota clara i sincera, esperant que prenguin nota desprès d’aquesta “debacle”, que l’últim que es pot trair és la voluntat popular, la veu d’un territori, que reclama, amb intensitat, respecte i reconeixement, que se’l permeti decidir per si mateix.

Sahara Occidental

Las últimas semanas, vemos en todos los telediarios, leemos en todos los periódicos y escuchamos en todas las radios noticias referentes a la realidad política del territorio del Sahara Occidental.
Lo que queda claro es que en este territorio, que no es un estado, los poderes políticos que lo gestionan se olvidan voluntariamente, de cualquier derecho, principio ético o leyes básicas de la declaración de los derechos humanos.
La historia del territorio del Sahara Occidental refleja las voluntades del Reino de Marruecos de alargar sus dimensiones territoriales, y como siempre, a escapito de una comunidad nacional, la de los saharauis, que no han podido desarrollar un derecho, su derecho intrínsico como pueblo, que le fue otorgado por el consejo de seguridad de las Naciones Unidas, hace ya más de treinta años.
Pero, como siempre, cuando surgen problemas territoriales, problemas geopolíticos, se debe, obligatoriamente, leer entre líneas, interpretar las zonas grises que surgen en estos conflictos.
Aunque aparentemente, el conflicto existe entre Marruecos y la comunidad nacional del pueblo saharaui. Existen otros sujetos geopolíticos en esta disputa; preferentemente dos, España y Argelia.
Argelia, es el estado de la región que concede soporte político, institucional y humanitario a la comunidad saharaui en el exilio, un exilio, en medio del desierto, en medio de la nada, fuera de los focos de las cámaras de los media del mundo. No hay que olvidar, que Argelia, es el estado que abastece de gas, a España, y de allí su rol estratégico en esta zona geográfica del mediterráneo, y con la que España, tiene que llevarse bien, si o si, sino nos quedaremos sin su preciado gas. Recuerden que hace un par de años se declaro la guerra del gas entre Rusia y Ucrania, el único país europeo que no sufrió las consecuencias fue España, por este hecho de depender energéticamente, de Argelia, y de aquí la importancia de mantener buenas relaciones, la equidistancia.
España, tiene un rol más subjetivo en el asunto. Era la “colonia”, que poseía, en condición de potencia dominante, no sólo el territorio sino que también de la comunidad saharaui que residía en él. El papel de España en el asunto, en los últimos años ha sido nefasto, ¿se podría haber hecho peor?, esta es la pregunta que se hace mucha gente. Se suele poner como escusa, que la descolonización del Sahara Occidental, se produjo durante un vacío de poder en España, Franco en la cama moribundo, pero había sucesor declarado, responsable de sus actos y todos sabemos quien era, y quien es.
Con el Sahara Occidental se cerró una etapa crucial de la historia de España, la colonización, que empezó en 1492, con el viaje de Colon, y se cerró en 1975 con la ocupación del Sahara Occidental por parte de Marruecos.
El pueblo saharaui se merece un reconocimiento, sobretodo, territorial, estatal, que le ha sido negado los últimos años.
¿Que hacemos en Irak, en Afganistán, en Kosovo, en Bosnia, y que no hacemos en el Sahara Occidental? No se puede dejar la diplomacia en manos de los profesionales de la improvisación. El pueblo saharaui esta pagado un altísimo precio, y España, moralmente, éticamente, históricamente, también.