Ratko Mladic y los serbios

Hace unas semanas saltó en la inmensa mayoría de titulares de los telediarios internacionales, que al fin, después de más de 15 años de latitancia, era detenido el general del ejército serbo-bosnio Ratko Mladic.
Este general, pasará a la historia como el mandante de una de las mayores masacres que se han sucedido en Europa, después de la segunda guerra mundial, la matanza de Srebrenica.
Dejando a un lado que la responsabilidad del general Mladic, está más que demostrada, como objeto mandante y ejecutor de dicha masacre, donde fueron muertos entre 8.000 y 15.000 muertos varones yugoslavos de religión musulmana.
Los conflictos bélicos en los Balcanes, en lo que hasta el 1991 fue la Republica Socialista de Yugoslavia, los podríamos definir de naturaleza “rincorsiva”, es decir, que los orígenes de dichos conflictos, se encuentran relacionados a lo largo de la línea cronológica de la historia, que se remonta hasta el imperio bizantino.
No nos planteamos de llegar hasta el imperio bizantino para comprender el porque de la masacre de Srebrenica, pero, si realmente se quiere entender, el origen de las odiosas relaciones interetnicas en la exYugoslavia, cabe remontarse a la ocupación turca de la península de los Balcanes.
Los turcos son en los Balcanes, lo que los árabes fueron en la península ibérica, curiosamente, cuando los árabes perdían influencia en la península ibérica, los turcos iban ganándola en la península balcánica.
El lugar que los árabes ocupan en la historia y en el imaginario colectivo de los culturas de la península ibérica, todos lo sabemos, y corresponde grosso modo, al lugar que los turcos ocupan en la historia de pueblos balcánicos como los croatas y los serbios.
Los turcos ocuparon gran parte de los Balcanes, y más concretamente en Bosnia, se consolidaron más que en cualquier otro lugar. Los eslavos cristianos que querían mantener sus posesiones y sus derechos, debían convertirse al Islam, y fue de esta manera que se configuró la comunidad eslava de religión islámica.
Pueden deducir, que las relaciones entre las autoridades turcas y las comunidades cristianas de Bosnia, sobretodo con los serbios, no fueron nunca idílicas. La guardia privada del sultán de Estambul, estaba formada por jóvenes serbios que eran secuestrados a sus familias, y que una vez castrados eran educados en el mas riguroso respeto del sultán y del Islam.
Un buen ejemplo, y una buena lectura, para intentar comprender las dificultades interetnicas de las comunidades que habitan en Bosnia, es la obra del Nobel Ivo Andric Un puente sobre el Drina, Ed. de Bolsillo, 2000, donde el autor describe las vicisitudes humanas entre las varias comunidades nacionales en la ciudad de Visegrad.
No se trata de exculpar a Mladic, pero si de intentar hacer una lectura crítica de la moral occidental, que impregnada por la celeridad, olvida frecuentemente, una de las lecciones magistrales que nos da la historia, que no hay nada que olvide el pasado, y más aun cuando se trata de una guerra civil.

12 anys de PSC-PP, ni un pas enrere, més!

El proper 22 de maig tindran lloc les eleccions municipals a Cunit. Serà una jornada que marcarà el futur del nostre poble i de tots els cunitencs d’una manera determinant.
Una democràcia es caracteritza perquè la sobirania recau exclusivament en el poble, els electors tenen la possibilitat d’elegir qui volen que siguin els seus dirigents politics. Aquest dirigents politics han de vetllar per tal de gestionar la vida publica d’un municipi amb l’objectiu d’aconseguir el millor pels seus ciutadans.
El segon mèrit d’una democràcia és el fet que gràcies al funcionament intern d’aquest sistema polític, es produeix una alternança política, és a dir, que un alcalde, depenent de la seva gestió municipal durant una legislatura, pot ser relegat a l’oposició, produint-se doncs, una alternança al capdavant de l’alcaldia.
Aquest dos principis funcionals de la democràcia, que el poble pugui elegir els seus dirigents i que es produeixi una alternança política, són essencials per tal de conservar l’essència de la democràcia.
El dia 22 de maig, esperem que els nostres electors puguin reproduir aquest dos principis funcionals de la democràcia, essent el primer indiscutible, i el segon desitjable.
Després de 12 anys d’un pacte anti-natura des del punt de vista ideològics dels dos partits que el formen, PSC, teòricament d’esquerres, i el PP, hipotèticament de dretes, Cunit necessita un canvi.
Hi ha molts pocs exemples en els ajuntaments de Catalunya, que un municipi tingui un govern format per un pacte d’aquestes característiques entre el PSC i el PP. Aquest fet demostra que el govern municipal no deixa de ser, des d’aquest punt de vista, anormal.
Quin podria ser el motiu d’aquesta estranya “pareja”? segurament i probablement, veien com han anat aquest últims anys, el motiu han estat les complicitats personals per sobre, no només, dels interessos ideològics, sinó que també per sobre dels interessos dels ciutadans de Cunit.
A Cunit, paradoxalment, votar la dreta (PP) és votar a l’esquerra (PSC), una paradoxa que demostra l’anormalitat que abans citàvem.
Cal que Cunit torni a la normalitat, una normalitat, representada per l’alternança política, més necessària que mai, que porti aire nou al municipi, un aire imprescindible per continuar a ser un municipi viu, amb voluntat de mirar el futur sense condicions, casa que amb aquest duo, tant poc dinàmic, impedeix més que mai.
Irònicament, l’eslògan, d’un dels partits d’aquesta estranya “pareja” que formen el PSC i el PP des de fa 12 anys, ens diu que a Cunit no s’han de fer passos enrere. Dic irònicament, perquè, sobretot, durant els últims 4 anys de legislatura, podríem comptar una infinitats de passos enrere que s’han fet en aquest municipi degut a la contraproduent gestió municipal per part d’aquest dos partits.
A Cunit tenim 1.180 persones a l’atur, s’ha sobrevalorat un 244% els valors cadastrals, amb el seu corresponent augment del rebut de l’IBI, i la Sindicatura de Comptes, té una carpeta especial dedicada al nostre ajuntament, no només pel dèficit pressupostari sinó també pels deutes que han deixat sense pagar.
Hem de continuar per aquest camí?realment val la pena?ens ho mereixem?
No, no ens ho mereixem, i el més esperançador de tot és que ho podem canviar, el proper dia 22 de maig.
A Cunit ni un pas enrere, més!
A Cunit, que tinguem sort!.

El programa cultural del PSC de Cunit

Fa uns dies em va caure a les mans el programa electoral del PSC de Cunit, on es presenten les propostes d’aquesta formació de cara a les properes eleccions del 22 de maig i que hauríem de marcar el futur de Cunit, en el cas que guanyessin, juntament amb el PP, un altre cop les eleccions.
Em va sobtar, i molt, que les primeres dues propostes electorals en referència al patrimoni cultural del municipi. La primera era la de potenciar el patrimoni cultural de Cunit, cosa que no han fet en els últims 12 anys, i especialment en els últims 4 anys, hem de pensar que ara ho faran?
La segona encara és més esperpèntica; “demanar a la Generalitat que protegeixi les masies”, haig de confessar que em vaig pessigar dos cops el braç, perquè no m’ho acabava de creure. S’han passat dotze anys menystenint el patrimoni arquitectònic del municipi, i ara s’han il•luminat?, durant els darrers anys, he escrit alguns articles en referència a la tutela dels bens arquitectònic de Cunit, sobretot pel que fa als casos de les Masies de Vila-seca, i la de cal Pla, i no hi ha hagut cap comentari al respecte.
Des de l’ajuntament, s’ha fet cas omís, a les advertències que feien els ciutadans de Cunit, primer, pel fet de menystenir, una de les masies més importants de tot el Penedès, la de cal Pla, que va patir un incendi, i una degradació arquitectònica, i en quatre anys l’ajuntament ha estat incapaç, de localitzar el propietari, i de obligar-lo a fer complir la llei, de mantenir un edifici, declarat, pel mateix ajuntament com a BCIL, Bé Cultural d’Interès Local.

És a dir, que l’ajuntament fa un POUM, on cataloga els bens arquitectònics del municipi, però no hi vincula cap obligació per part del propietari. Subsidiàriament, si un edifici és declara’t BCIL, queda vinculat a les lleis de conservació del patrimoni per part de la Generalitat. A l’ajuntament una de dos, o no ho sabien, o no són competents en aquest tema, no se que és més greu.

La masia Vila-seca, un dels edificis més antic del terme municipal, ha patit la poca seriositat funcional que impera en l’actual equip de govern a l’ajuntament. Es van començar a construir abusivament una ampliació de l’edifici, en una de les façanes d’aquesta masia, i l’ajuntament, no va fer res, fins que CiU, va demanar que es respectés la consideració de BCIL, que també posseeix aquest edifici, i que es paralitzessin i es desmuntessin les obres que si estaven fent.

El que queda clar, es que després de 12 anys de govern, i en especial, els darrers 4 anys, el patrimoni cultural i arquitectònic de Cunit, està en perill, doncs la manca de sensibilitat en aquest aspecte per part del PSC-PP, ha quedat palesa, i els ciutadans que ho vulguin ho poden anar a veure, no ho dic jo, per dir.

Des de CiU, proposem una tutela i una salvaguarda del patrimoni arquitectònic i cultural de Cunit, intentant potenciar des de l’oferta turística i educativa, un patrimoni amb historia, del que tots els cunitencs n’haurien d’estar orgullosos, cosa que ara no succeeix.

No deixa de ser surrealista, que un partit com el PSC de Cunit, pretengui “embaucar” a la gent de Cunit amb les seves propostes, que durant 12 anys han demostrat que no volen o no saben complir.

Compromís territorial per Tarragona

Arriben les eleccions i tot són flors i violes. Molta gent, la majoria, es paren a pensar en les noves propostes, dels partits que es presenten, i està bé fer-ho, però realment el que s’ha de pensar, és en el que s’havia dit de fer i el que s’ha acabat fent, sobretot en referència al partit o als partits que han governat els darrers quatre anys.

Pel que fa a les temàtiques territorials, a Tarragona, s’ha fet molt poc, per no dir gens. Encara que hi ha hagut una cohabitació de partits, tant a la Generalitat com a l’Ajuntament, els resultats no s’han vist en el territori, i Tarragona, i la seva area d’influència, han patit un retardament històric en referència al desenvolupament de les qualitats i possibilitats territorials.

L’obligació moral i civil, dels diferents partits que es presenten a les eleccions, hauria de ser, la de definir, d’una manera transversal, una carta magna, dels objectius territorials de la ciutat de Tarragona i la resta del territori de l’Àmbit de planificació funcional, més conegut, com Camp de Tarragona, no perquè ho digui jo, sinó perquè ho diuen les lleis, aprovades recentment pels partits del PSC, d’ERC i d’ICV.

Si no s’arribés a aquest compromís territorial amb i pel territori, la qualitat de vida dels ciutadans tarragonins, continuaria en aquesta espiral del greuge comparatiu. Un greuge comparatiu, sobretot, respecte a la gran metròpoli de Barcelona, que tot ho vol.

Tarragona, si es vol fugir de l’eterna rivalitat amb d’altres ciutats de l’Àmbit funcional, preferentment amb Reus, ha de plantejar i definir una visió territorial que integri totes les sensibilitats, on tothom trobi el seu lloc. La rivalitat amb Reus ha de ser positivament constructiva, a vegades, és concebuda, com un refugi de la inoperància política o del tacticisme polític, demostrant l’impossibilitat dels dirigents de proposar un projecte integratiu, sempre serà més fàcil dividir que unir, això esta clar, però és el que ens convé?

El compromís territorial de Tarragona, hauria de centrar-se en tres punts principals:

Definir una area metropolitana tarragonina, i articula el territori de la mateixa, de manera que es conformi un pol urbà mitjà, atractiu als fluxos de capital i informació.

Que aquesta Area urbana, es presenti com, l’àrea urbana del sud de Catalunya, i l’entrada i sortida dels fluxos de tota la vall de l’Ebre, un dels eixos comunicatius més importants de la península ibèrica.

Convertir, l’àrea de Tarragona, com un pol logístic del sud d’Europa, a partir de la construcció del famós Eix del mediterrani, que donaria una accessibilitat a l’àrea de Tarragona, respecte a la famosa “Banana Blue”, l’àrea socioeconòmica més important d’Europa.

Estiguem atents als discursos dels alcaldables de Barcelona, doncs la visió del poder municipal de Barcelona regula les possibilitats de la resta del país, per això, és imperatiu, tenir un pes específic a nivell de Catalunya, per això, cal un compromís territorial per Tarragona.

Mobilitat al Baix Penedès

La Setmana Santa ja ha passat, hem pogut gaudir d’uns dies de descans i de distracció. El Baix Penedès és una comarca que posseeix molts atractius turístics per poder oferir a la seva població i als visitants que trien la nostra comarca com a destí turístic o de segona residencia.
És ben sabut, que la nostra comarca té un índex de segones residencies, sinó el més alt de Catalunya, un dels més destacables. Aquest fet comporta que durant uns períodes concrets a l’any, Setmana Santa, Estius i durant els Nadals, multipliqui la seva població per tres o per quatre. Aquesta multiplicació de població estacional té un seguint de conseqüències, que segons alguns dels baixpenedesencs creuen que són positives i d’altres que són negatives.
No entrarem ha analitzar qui té raó o no, mai acabaríem en aquesta discussió. El que queda clar, palès i demostrat és que la nostra comarca es col•lapsa. És col•lapsa, en el sentit que les infraestructures i els serveis queden alterats del seu esdevenir quotidià.
Una de les causes més destacables, importants i estratègiques, que pateix d’aquest col•lapse, són les infraestructures de mobilitat, preferentment les de les zones litorals, ja sigui a Cunit, Segur de Calafell, Calafell i El Vendrell. Aquesta franja litoral, que és on es concentra el major nombre de segones residencies pateix aquesta sobresaturació estacional.
Durant aquestes dades, anteriorment senyalades, la mobilitat en aquestes àrees del litoral baixpenedesenc, es converteix en una missió quasi impossible. Provin, algun dels nostres lectors, ha fer el trajecte entre El Vendrell i Vilanova i la Geltrú per l’actual C-31, antiga C-246. Veuran com les famoses glorietes saturen el tràfic, formant cues quilomètriques abans del seu passatge. Els semàfors ajuden a agreujar la situació, convertint la C-31 en una trampa per qui pretenia fer el trajecte entre aquestes dues ciutats penedesenques, o entre alguns dels municipis que es disposen al llarg del recorregut.
Les causes d’aquesta situació es poden trobar en un seguit de problemes estructurals i també a causa de circumstancies estacional, totalment previsibles. En referència aquesta última dada, cal situar el pinyol de la problemàtica en el gran volum de vehicles que circulen per les nostres carreteres, degut al gran nombre de segones residencies existents als municipis litorals del Baix Penedès.
Pel que fa als problemes estructurals en podem individuar un parell; el primer una pèssima planificació, per part dels tècnics i responsables, del volum de tràfic que circula per les nostres carreteres durant aquestes dates senyalades. Quan és planifica la urbanització de gran part dels municipis litorals, s’ha de preveure que d’una manera o d’una altra, les infraestructures de mobilitat són les adients, si es proporcionen al nivell d’urbanització, sinó acaba succeint el que patim actualment. El segon problema estructural és potser el més important, i que hauria de tenir una solució a molt curt termini. Es tracta ni més ni menys, d’adequar la C-32 com la “ronda litoral” del Penedès. Vist la impossibilitat de construir noves carreteres, no només per la distribució de molts d’aquest municipis litorals, sinó també perquè el consum de territori, i conseqüentment, l’alteració del paisatge que comparat, ha estat brutal en els últims 50 anys.
El mèrit principal de la C-32 era, i ho continua sent, superar les costes del Garraf, que allargaven el recorregut entre el litoral del Penedès i l’àrea metropolitana de Barcelona. El fet d’allargar la C-32 fins al peatge del Vendrell, suposava connectar aquesta autopista amb l’AP7 que continua fins a Alacant. El tram entre Sitges i El Vendrell, es va construir en posterioritat, i va permetre escurçar encara més el trajecte.
Vist que els baixpenedesencs patim l’impacte ambiental i paisatgístic d’aquesta infraestructura, tenim el dret moral i civil de poder servir-nos d’aquesta via de manera gratuïta. Així ho fan a la comarca veïna del Garraf, en el tram que va de Vilanova a Sitges, com també ho fan al tram de la mateixa autopista C-32, a la comarca del Maresme, i no ho oblidem, el mateix succeeix a les comarques del Baix Llobregat i del Barcelonès.
És molt lícit preguntar-se, i per què els ciutadans del Baix Penedès no tenim aquest privilegi? Per que les altres comarques ho poden fer i nosaltres no? És que els tècnics i responsables de les altres comarques són més vàlids, millors que els nostres? És que viure a l’àrea metropolitana de Barcelona, al Garraf, al Maresme comporta una sèrie de privilegis que al Baix Penedès no tenim?
Va sent hora que els ciutadans del litoral del Baix Penedès siguin respectats tal i com succeeix a les altres comarques, els nostres tècnics i responsables han de passar a l’acció, almenys perquè a l’estiu no torni a succeir el que ha vingut passant aquesta Setmana Santa.

Els Ibers, passat o futur?

La nostra societat, millor dit, el nostre estil de vida, la manera amb que ens relacionem amb el medi que ens envolta, està entrant en un període de canviament.
La realitat energètica, crisi de l’energia nuclear, la pujada imparable del preu del petroli, i sobretot, la dependència energètica del nostre país, són senyals de la insostenibilitat del ritmes socials, el nostre estil de vida està posat en qüestió.
Quan una situació comenta ha esdevenir insostenible, cal començar a buscar solucions als problemes, alternatives, per tal de no arribar al col•lapse total, al famós Caos.
Ens ha tocat viure en una societat global, amb els seus avantatges i els seus inconvenients. Un dels majors avantatges és la intercomunicació entre els territoris del planeta i les seves poblacions, podem anar a buscar el preu més convenient en qualsevol part del món, d’aquí que cada cop hi hagin més productes xinesos, que són els més rentables, en termes de cost/benefici, en aquests moments.
La globalització presenta també algun inconvenient, però que costa més d’individuar, de ser pres tal com és. La mobilitat de les persones i dels bens capitals, ve potenciada per aquesta interrelació planetària. Però com ens movem? Quina energia utilitzem per moure’ns? Perquè ens movem?
Encara diria més, sobretot contextualitzant aquesta reflexió a la realitat geogràfica que se’ns presenta en aquesta comarca, el Baix Penedès.
Molta gent que viu en aquesta comarca treballa fora dels límits de la mateixa, sobretot la gent té una relació molt intensa amb l’àrea metropolitana de Barcelona, ja sigui per relacions familiars o per relacions laborals. Aquesta característica, que podríem definir tranquil•lament com una espècie de dependència, vers la gran ciutat catalana i la seva area d’influència, implica una disponibilitat de mobilitat, i aquesta té un preu. Quan pugen els preus de l’energia, la nostra mobilitat es veu afectada de manera, que moure’ns ens costa més diners, i desgraciadament, en aquesta comarca, et mous en transport privat, o no et mous.
Aquest cercle viciós, entre la pujada de preus energètics, la nostra obligada mobilitat, i la manca d’una alternativa sostenible, ens obliga a plantejar noves alternatives. I on les podem trobar?
Personalment crec que una solució existeix, però cal que tothom sigui conscient, que els petits canvis, els canvis individuals, són poderosos si els fan totes les persones en el seu conjunt.
Un model alternatiu, el podem trobar en els Ibers. Molts de vostès, a primera instància no entendran, que els Ibers puguin ser una referència de cara el futur, doncs tots els tenim interioritats com una civilització del passat, d’un passat molt llunyà, però el seu model de vida, el seu estil de relacionar-se amb l’ambient, el que els americans dirien el seu “way of live”, pot ser pres com a un model vàlid de sostenibilitat ambiental, els Ibers vivien en simbiosi amb el seu medi, amb el seu paisatge, amb la seva Geografia, amb majúscules.
Imaginin per un instant, que els Ibers, fa 2.500 anys, haguessin posseït un estil de vida com el nostre, amb la contaminació i les externalitats que això comporta, creuen que ens hauríem trobat una terra, un paisatge com el que ara tenim?
Al Penedès fins fa 50 anys, encara es podia trobar un paisatge, molt semblant al que varen conèixer els Ibers, però en els últims 30 anys el paisatge s’ha revolucionat d’una manera significativa, ha valgut la pena?
La nostra comarca ha patit fortes transformacions, però quins han estat els resultats? Quan veus les estadístiques sobre atur, empreses, consum de territori, mobilitats laborals, PIB per càpita,etc, etc, etc, les respostes et confonen.
Per un cantó podríem dir que hem evolucionat, però per l’altre podríem dir que som més precaris i dependents que mai, dependents d’un centre urbà, Barcelona i la seva Area Metropolitana, que té una concepció de la nostra comarca basada en els seus interessos i no pas en els interessos de la gent que viu al Baix Penedès.
Una de les solucions passa per aprendre del Ibers, de com ells s’estructuraven al nostre territori, de com teixien les sinergies entre els més pròxims i no pas amb els més llunyans, els Ibers creien en el nostre territori i li donaven profunditat, una profunditat essencial i imprescindible, per tal de sortir de la crisi que ens envolta, ja ho vaig comentar fa un temps, que el problema d’aquesta comarca és el seu model territorial, i el model territorial dels Ibers pot ser un bon exemple per afrontar el futur, i garantir el benestar i una bona qualitat de vida per tots els baixpenedesencs.

La Penedès TAX

El Penedès es una terra de pas. Aquesta es una de les consideracions que certes persones tenen del nostre territori.
Probablement tinguin raó,però aquesta consideració de terra de pas,podria ser definida com una de les qualitats geoestratègiques del nostre territori.
Efectivament, pel Penedès hi transcorren les principals vies de comunicació de la península ibèrica, i de rebot, del vèrtex sud dels grans corredors europeus, que dibuixen les grans tendències de la mobilitat a l'interior de la Unió Europea.
Però tot el que succeeix al Penedès no te a veure amb aquesta condició del pas, del moviment, del nomadisme, al Penedès hi ha molta gen que hi viu sedentàriament, que cerca de posar arrels en el nostre territori,perquè aprecia la seva natura,la seva cultura,la seva gent.
Aquest gent penedesenca, veu passar cada dia una quantitat enorme de vehicles per les seves carreteres, per les seves autopistes, l'AVE, entre d’altres, que no s’aturen,simplement hi circulen perquè les autopistes tenen part del seu recorregut per les nostres terres, provoquen una sèrie d’externalitats, soroll,pol•lució,transformació del paisatge cultural originari,problemes de mobilitat,etc que patim tots els habitants del territori que hi vivim, que hi tenim establerta la nostra residencia habitual.
Que quedi clar,que el moviment de persones i mercaderies,es totalment democràtic, i uns dels fonaments teòrics de la Unió Europea, es precisament la lliure circulació a l'interior de les fronteres de la Unió.
Però també es democràticament responsable demanar una compensació als organismes corresponents que gestionen les infraestructures, pels territoris per on transcorren aquestes.
S’hauria de formalitzar una Penedès tax, un impost pel Penedès i la seva població,basat per exemple en demanar una part proporcional del peatge que paguen vehicles que circulen per les nostres autopistes i no s’aturen al Penedès. O per exemple una part proporcional del billet dels trens AVE.
La solidaritat territorial es una concepte reversible, d’anada i tornada, el Penedès no es un simple espai buit on posar-hi coses o fer passar xarxes de comunicació que beneficien a tercers.
S’hauria de tenir un mínim de respecte i consideració pel Penedès i la seva gent, haurà arribat el moment?
Espero que si.

El origen de la revuelta

Hace meses que nuestros telediarios, nuestras radios y nuestros periódicos nos abren los titulares empezando con las revueltas que sacuden el norte del continente africano y lo que se conoce como Oriente Medio.
Las reflexiones que se hacen sobre dichas revueltas son variopintas, algunas con argumentos, otras que aprovechan las circunstancias para hipotizar sobre nuevas teorías sociológicas, pero casi todas se olvidan del origen y las causas de esta primera revuelta.
¿Donde se localiza el origen de la revuelta? Muchos de ustedes estarán pensando en Tunez, el primero de los regímenes que la revuelta hizo caer, pero, queridos lectores, no fue allí donde surgió esta voz de reivindicaciones que pedían una sociedad mejor, una sociedad libre de corruptos y corruptelas, en fin una sociedad de la que todos se sintieran orgullosos de forman parte, y no solamente una élite que confundía la nacionalidad con la propiedad.
Claro esta que nosotros solo somos los receptores de lo que los periodistas quieren transmitirnos, los periodistas son los filtros entre la realidad que observan y la información que nos llega, y el merito de los periodistas recae en la objetividad, mejor dicho en la subjetividad objetiva, pues como dijo el sabio de Königsberg, es decir, Imanuel Kant, no existe ni un gramo de objetividad en la sapienza humana.
La sociedad occidental, de la que nosotros formamos parte, tiene un pecado, que pesa mucho y condena el devenir de nuestra sociedad; el famoso lema del “políticamente correcto”. Con esta expresión, más típica de la idiosincrasia eclesiástica, que de una sociedad civil del siglo XXI, se entiende el hecho de no decir lo que se piensa, para no quedar mal, para el que dirán, en fin, el si te he visto no me acuerdo o el donde dije digo digo Diego..
Esto es lo que esta sucediendo con las actitudes de los políticos europeos respecto a estas revueltas, nadie se acuerda ya, y más aun, nadie quiere acordarse, que el mismísimo Muhamar Gaddafi, se paseó, con su Haimas, llenas de petrodolares, por los paisajes urbanos de las ciudades europeas de primer rango, desde Roma, Londres, Paris y Madrid. Menos mal que las fotos están allí, para recordar que cualquier tiempo pasado fue mejor o peor.
Pero no hay nada que extrañar, todos hemos olvidado el origen de estas revueltas, que no es otro que el Sahara Occidental, y más concretamente la ciudad de El Ayun, pero claro como se trata de un pueblo sin estado, abandonado a su suerte en uno de los ambientes más inhumanos de todos los que existen en el globo, en el mismísimo desierto.
Claro que si somos capaces de olvidarnos, rápidamente del origen del problema, como pretenderemos solucionarlo, y ¿con que autoridad moral juzgamos a las sociedades de la zona, geopolíticamente hablando?
Sarkozy, una vez más dice que se debe resucitar a la Union del Mediterraneo, la quintaesencia de las ideas vacias de contenido, quizás, y digo quizás, a la que hubiera e hubiese que resucitar es a la mismísima Union Europea, que va de mal en peor, geopolíticamente hablando, claro.
Va siendo hora pues de transformar lo políticamente correcto, en correcto políticamente.

Tunísia, Egipte....Cunit?

Ja fa setmanes, que els nostres telenotícies obren els seus programes amb les revoltes que es produeixen en tota la riba sud de la Mediterrània.
Són revoltes, revolucions, que es produeixen perquè la situació actual ha arribat a un límit insostenible, a voltes inhumà.
A la base d’aquestes mobilitzacions hi ha una suma de despropòsits, des d’il•legalitats, a favoritismes, a corrupcions, a privacions de llibertats, ja siguin humanes, o també llibertats de la comunicació, no només, pel fet de no poder utilitzar Internet tal i com ho fem nosaltres, sinó també per la prohibició de publicar diaris, escrits, programes de radio i televisió, on la gent pugui fer un us legítim del que es coneix com llibertat d’expressió.
Fa unes setmanes, vaig posar al mur del meu Facebook, un post que deia “Tunísia, Egipte, Itàlia”, ho feia amb la intenció de recalcar, com amb els despropòsits que ocorren a Itàlia, i dels que també informen els nostres telenotícies, poguessin arribar a despertar el poble italià, però un amic meu sicilià em va contestar amb un breu però significatiu, “Cunit?”.
Doncs sincerament, crec que no anava del tot equivocat, i diran vostès per què?
Perquè a Cunit també hi ha un sentiment de frustració entre la majoria de la població, desprès de dotze anys de govern PSC-PP, en dotze anys hem sortit a molt diaris, telenotícies i d’altres mitjans de comunicació, i no precisament perquè el nostre municipi fos un exemple a seguir, ans el contrari.
Molta gent si pogués es vendria la casa i s’ananiria a un poble proper on la fiscalitat fos molt més justa, però per més inri, ara no es el millor moment de vendres la casa, i s’han d’aguantar la impotència com sigui.
En dotze anys, el deute i el dèficit del nostre ajuntament s’ha multiplicat periòdicament, els impostos s’han pujat de manera desmesurada, amb intents d’enganyar a la població, el famós “sube el recibo pero no el impuesto”, el darrer informe de la sindicatura de comptes els deixa a tots retratats, a tots, i comencen a dir que ho ensenyaran a les universitats com un exemple del que NO s’ha de fer quan es governa una institució municipal.
Que es pot fer amb tot aquest descontentament?
Doncs fer la revolta de manera democràtica, el proper dia 22 de maig és el moment de fer-ho. La gent ha de ser conscient que igual que els pobles de Tunísia, Egipte i ben aviat molt d’altres, han pogut superar un “status quo”, una situació que era insuportable, mitjançant, l’intercanvi d’informació, però sobretot, prenent consciència, de que el canvi és possible, i a Cunit és necessari.
La mar Mediterrània, la gran via de comunicació per on ens va arribar la cultura, fenícia, grega i romana, de la que tant estem impregnats, espero ens porti la voluntat i la capacitat de superar un període gris de Cunit, i que entre tots siguem capaços de donar-nos un present més digne, i sobretot un futur esperançador per les generacions que ens esperem, i que aquestes puguin viure en un Cunit millor, molt millor del que nosaltres tenim, i això passa, imperativament, per donar al municipi un nou equip de govern, com han fet a Tunísia i a Egipte.

La CUCA o el CACU

Fa aproximadament 30 anys, un geògraf va dibuixar un mapa de Catalunya molt especial. Era un mapa de Catalunya nou, innovador per uns i estrany per altres.
Estem parlant d’un dels grans geògrafs catalans, en Lluis Cassasas, juntament amb en Pau Vila, els grans protagonistes de la geografia catalana del segle XX.
En Lluis Cassasas va dibuixar un mapa que trencava amb els estereotips, amb els models mentals i cartogràfics, sobre la forma de Catalunya que es tenia fins aquell moment.
En realitat més que la forma, que continuava sent la mateixa, el mèrit d’en Cassasas era el de dividir l’interior, el contingut, d’una manera novadora: no hi havia cap ni una de les comarques, hi havia una divisió interior, en Municipalies, una delimitació territorial, diversa al comarcalisme clàssic, conceptualitzada pel mateix Cassasas.
Quin era el principi geogràfic que permetia delimitar aquestes unitats administratives, diverses de les comarques? Principalment el grau d’interacció de la població resident en els diferents municipis.
Podríem afirmar, grosso modo, que les municipalies, eren unitats administratives, amb una escala geogràfica sobra-los-el, supramunicipals, però que no arribaven a tenir les dimensions de les comarques, amb les excepcions d’alguns casos de zones de l’interior de Catalunya on la densitat de població impedia, pel seu propi funcionament i la seva pròpia supervivència, crear aquest dites Municipalies.
Quan va estudiar els municipis de l’actual comarca del Baix Penedès, en Cassasas en va dibuixar més d’una d’aquestes unitats administratives. La que ens interessa a nosaltres era la Municipalia de Calafell i Cunit, d’aquí el títol CA, per Calafell i CU, per Cunit, i a l’inversa.
Aquest geògraf va saber preveure, que amb el temps, les interaccions i les necessitats creixerien entre aquest dos municipis, sobretot degut a la unió dels entramats urbans de tots dos.
Com sempre, els visionaris no tenen l’apreci que els hi correspon, però la història posa sempre a tothom al seu lloc, i en Lluis Cassasas, amb el temps, se’l aprecia de la mateixa manera que se’l va depreciar.
Tots sabem que les divisions de les diferents administracions territorials costa molt modificar-les, en tenim un exemple amb les Vegueries, però com tots els productes de l’ésser humà, les divisions territorials envelleixen, es desvirtuen i es desfasen.
Quins són els principals factors que produeixen aquestes transformacions? Principalment són les evolucions dels sistemes econòmics, però sobretot, la revolució que produeixen els nous mitjans de comunicació que, amb el temps, modifiquen la nostra manera d’entendre’ns, de sociabilitzar-nos, i sobretot, modifiquen la nostra manera d’interactuar amb el territori que tenim al voltant, amb el nostra paisatge.
La crisis econòmica que estem vivim, és un reflex d’aquestes transformacions, la nostra manera de socialitzar-nos, i d’entendre el territori i el paisatge que ens envolta ha canviat i molt.
Seria oportú, convenient, i democràticament saludable, intentar estudiar si les proposicions que feia en Lluis Cassasas, respecte a la funcionalitat territorial dels nostres municipis, serien adients per tal de superar aquesta situació de crisis que patim a la nostra comarca, d’una manera més intensa que a la resta de Catalunya.
A la base del raonament d’en Cassasas, hi ha un model de funcionament territorial, institucional, que és la de la Mancomunació de municipis, i més concretament, el fet de compartir una sèrie de serveis municipals entre els municipis que presentin unes tendències semblants.
I aquest és el cas de Cunit i de Calafell, aquesta hipotètica, associació de serveis municipals, podria crear una realitat mancomunada territorialment que podríem denominar CUCA o CACU, depenen els gustos, però els que en sortirien guanyant, son les malmeses arques municipals d’aquest municipis, sobretot pel cas de Cunit.
Ha arribat l’hora de recuperar un model territorial, el de les municipalies d’en Cassasas, que segurament, ens permetria afrontar el futur d’una manera més harmònica.

Cunit, quin model de poble?

D’aquí menys de quatre mesos haurem de triar els nous regidors que formaran part de l’Ajuntament de Cunit pels pròxims quatre anys. Aquest regidors, i més concretament els que formin part del govern municipal tindran l’obligació de dibuixar el Cunit del futur, segurament, un Cunit millor del que tenim avui dia.

Fins al dia d’avui, el municipi de Cunit no ha tingut un model de creixement urbà com caldria. Els responsables de dibuixar les línies mestres del creixement i l’evolució urbana de Cunit, han obtingut un fracàs rotund.

Aquest fracàs rotund, no només és una opinió personal meva, sinó que ho demostra l’últim POUM que es va aprovar i que havia de planificar el Cunit del futur, que al final ha demostrat ser, un POUM basat en la improvisació, l’especulació i tenint com a model productiu del municipi el sector de la construcció. Realment han quedat retratats els responsables, els tècnics i els polítics.

Aquest fracàs demostra la manca total d’una sensibilitat urbana del govern municipal, on el modus operandi només té un nom: improvisar, i així ens va.

L’abandonament del centre històric, es més que denunciable, el govern ha intentat transportar el pivot urbà de Cunit, del centre històric cap a la zona de nova construcció, trencant les sinergies comercials que havien regit el municipi. Com si tinguessin la voluntat històrica de fer un “nou Cunit”, el “seu Cunit”, oblidant que Cunit no es propietat de ningú, i encara pitjor, oblidant que Cunit té una història i una identitat, que es va consolidar en el centre històric, que avui volen cancel•lar.

Em diran que estan fent obres al centre històric, segurament, però aquestes arriben tard i malament. Tard, perquè aquestes obres es necessitaven fa anys, no ara, de que serveix arreglar “quatre carrers”, si els negocis ja han marxat?, com sempre, la ciutadania de Cunit, ha de pagar un preu, molt alt, per la falta de rigor de l’equip municipal, la improvisació ens està costant molt cara.

El problema de Cunit és que no pot continuar estant en mans del professionals de la improvisació, Cunit necessita aire nou, gent preparada que pugui proposar un model municipal basat en el rigor urbanístic, amb un model urbà on les prioritats siguin la de fer de la cohesió urbana de l’entramat urbà, el seu objectiu principal, sense transportar les activitats d’un lloc a un altre, simplement promocionar que se’n facin altres.

Cunit necessita integrar les diferents parts del municipi, i sobretot, començar a proposar un model de municipi obert, no tancat en si mateix, obert per poder mancomunar, no només serveis municipals, mancomunar un model de creixement que sobresurti de la visió estrictament municipal, i que tingui present les sinergies amb els municipis dels voltants.

Aquestes necessitats, són vitals pel nostre municipi, pel nostre futur i per la nostra qualitat de vida, no podem deixar més, el futur de Cunit, el nostre futur, en mans de persones que no ens consideren com a ciutadans, sinó com a subordinants de la seva improvisació.

El patrimoni de Cunit, qui el tutela?

Sempre es parla de la importància de tutelar el llegat patrimonial d’un poble. El seu valor no és només de caràcter històric, ja de per si molt important, sinó que forma part del paisatge cultural d’un municipi, forma part de la identitat col•lectiva de la gent que hi viu.
A Cunit, sembla que les autoritats municipals estan per sobre d’aquestes consideracions. Aquest comportament podria tenir dues causes. La primera, una deixadesa institucional sobre aquestes qüestions per falta de sentiment d’apartenença, del que significa Cunit, i al valor que els cunitencs tenim del nostre patrimoni. La segona, una falta de sensibilitat vers la historia, la cultura i la identitat, del municipi, que, formalment, representen de manera institucional.
Des de fa un any la deixadesa dels edificis amb una importància arquitectural, històrica i geogràfica, estan deixats en un estat quasi ruïnós.
La Masia Vilaseca, l’edifici més antic del municipi,que havia de tornar a la seva fisonomia natural, desprès d’unes obres, sense els permisos adients, que no respectaven la seva consideració històrica, continua igual, amb una ampliació abusiva, l’ajuntament no ha fet res al respecte, ha passat un any i com si res, els cunitencs continuem esperant...
La Masia de Cal Pla, una altra joia arquitectònica del municipi, fa , literalment, pena. Ha passat de ser un dels edificis emblemàtics del municipi, a convertir-se en una casa okupa, passant per una zona de Paintball, aquest joc de guerra amb bales de pintura. L’ajuntament no s’ha preocupat de contactar amb el propietari, i obligar a conservar aquest edifici com hauria de ser vist la seva consideració institucional en el catàleg elaborat pel mateix ajuntament, els cunitencs continuem esperant...
El Restaurant Avi Pau, un edifici si més no de formes característiques, i amb una historia més que peculiar, continua deixat allí, esperant que pateixi un incendi, o que caigui per si sol, com la masia de cal Pla, esperant que ningú prengui mal.
Estar clar que de les poques sensibilitats que té aquest govern municipal, la de la conservació del patrimoni, que podria permetre, revaloritzar una hipotètica oferta turística, no està entre les virtuts a tenir en compte.
Però perquè no es fa res al respecte? L’excusa que se sent des de fa un parell o tres d’anys, és la mateixa; la crisi, aquesta paraula que te la culpa de tot. Però que se n’ha fet de la gran quantitat de diners que es van recaptar amb impostos indirectes que es cobraven fins fa tres anys, quan la construcció era el modus vivendi i el modus operandi d’aquesta comarca i d’aquests ajuntaments?
Curiosament, a només 3 km tenim un exemple de tot el contrari. L’Ajuntament de Calafell, ha sabut, i en l’actualitat, encara ho esta fent, tutelar un patrimoni històric i geogràfic, que proporciona una gran quantitat de inputs econòmics; des del punt de vista turístic, des de l’ensenyament, i sobretot des del punt de vista d’estar orgullosos del poble on viuen.
Malauradament fins quan haurem de patir aquest prejudici els cunitencs i cunitenques? Esperem que no passi del maig proper.

El Futur del Penedès

La globalització està transformant moltes de les nostres estructures socials, econòmiques, culturals, politiques i, encara que no ens donem compte, també transforma els nostres paràmetres mentals, cognitius.
La crisi que estem patint, accentuen i potencien, encara amb més èmfasi, totes aquestes transformacions.
Des del punt de vista geogràfic, aquestes transformacions afecten a les concepcions ideològiques dels conceptes que aquesta ciència adopera, entre ells, i el potser més utilitzat, a vegades inconscientment, és el concepte de territori.
Encara que per molts, la gran majoria, pensen que aquesta paraula deriva terminologicament del mot terra, la veritat és una altra. Aquest concepte deriva, directament de la paraula terror, i té els seus orígens en el període alt medieval. El terror, que una autoritat podia estendre en els límits territorials d’un espai determinat
La conceptualització d’aquest concepte a canviat al llarg d’aquests segles, però en el fons, la funcionalitat no deixa de ser la mateixa, avui el terror, no es políticament correcte i s’ha substituït pel concepte de competència institucional sobre una delimitació territorial determinada, I les fronteres esdevenen més que simbòliques, són pròpies jurisdiccions territorials, a l’interior de les quals una institució té el poder de fer i desfer, com succeïa a les antigues jurisdiccions medievals.
Esta clar que sense aquesta competència institucional, sense aquesta jurisdicció territorial, sense aquesta capacitat de governar per si mateix a l’interior d’unes fronteres determinades, , el territori en si mateix, deixa d’existir, o no existeix com a tal. Convertint-se en un mer espai geomètric, on les diferencies qualitatives, les que conten, es substitueixen per les diferencies quantitatives, aparentment objectives, però realment igual de subjectives que les qualitatives.
Fixin-se, que es el fons conceptual del lema "dret a decidir", que no ho facin des de fora del territori, sinó des del territori mateix.
Quin es el futur del Penedès? això no ho pot dir ningú, com a màxim es pot entreveure, tenim la responsabilitat de projectar-ne´n un, el millor possible, però no el podem definir. El que queda clar, que el futur d’aquest territori, que fins al dia d’avui es diu Penedès, passa, exclusivament, per poder decidir des de dins del territori, i no des d’un despatx de Barcelona, el que volem que aquest esdevingui, fent-nos responsables de les nostres decisions i de les seves conseqüències.
Per que continuem a depreciar la veu d’un territori, quan aquesta és la més legítima de totes?
El jacobinisme metropolità, amb la complicitat de l’esquerra nacionalista, han patit una derrota clara i sincera, esperant que prenguin nota desprès d’aquesta “debacle”, que l’últim que es pot trair és la voluntat popular, la veu d’un territori, que reclama, amb intensitat, respecte i reconeixement, que se’l permeti decidir per si mateix.

Sahara Occidental

Las últimas semanas, vemos en todos los telediarios, leemos en todos los periódicos y escuchamos en todas las radios noticias referentes a la realidad política del territorio del Sahara Occidental.
Lo que queda claro es que en este territorio, que no es un estado, los poderes políticos que lo gestionan se olvidan voluntariamente, de cualquier derecho, principio ético o leyes básicas de la declaración de los derechos humanos.
La historia del territorio del Sahara Occidental refleja las voluntades del Reino de Marruecos de alargar sus dimensiones territoriales, y como siempre, a escapito de una comunidad nacional, la de los saharauis, que no han podido desarrollar un derecho, su derecho intrínsico como pueblo, que le fue otorgado por el consejo de seguridad de las Naciones Unidas, hace ya más de treinta años.
Pero, como siempre, cuando surgen problemas territoriales, problemas geopolíticos, se debe, obligatoriamente, leer entre líneas, interpretar las zonas grises que surgen en estos conflictos.
Aunque aparentemente, el conflicto existe entre Marruecos y la comunidad nacional del pueblo saharaui. Existen otros sujetos geopolíticos en esta disputa; preferentemente dos, España y Argelia.
Argelia, es el estado de la región que concede soporte político, institucional y humanitario a la comunidad saharaui en el exilio, un exilio, en medio del desierto, en medio de la nada, fuera de los focos de las cámaras de los media del mundo. No hay que olvidar, que Argelia, es el estado que abastece de gas, a España, y de allí su rol estratégico en esta zona geográfica del mediterráneo, y con la que España, tiene que llevarse bien, si o si, sino nos quedaremos sin su preciado gas. Recuerden que hace un par de años se declaro la guerra del gas entre Rusia y Ucrania, el único país europeo que no sufrió las consecuencias fue España, por este hecho de depender energéticamente, de Argelia, y de aquí la importancia de mantener buenas relaciones, la equidistancia.
España, tiene un rol más subjetivo en el asunto. Era la “colonia”, que poseía, en condición de potencia dominante, no sólo el territorio sino que también de la comunidad saharaui que residía en él. El papel de España en el asunto, en los últimos años ha sido nefasto, ¿se podría haber hecho peor?, esta es la pregunta que se hace mucha gente. Se suele poner como escusa, que la descolonización del Sahara Occidental, se produjo durante un vacío de poder en España, Franco en la cama moribundo, pero había sucesor declarado, responsable de sus actos y todos sabemos quien era, y quien es.
Con el Sahara Occidental se cerró una etapa crucial de la historia de España, la colonización, que empezó en 1492, con el viaje de Colon, y se cerró en 1975 con la ocupación del Sahara Occidental por parte de Marruecos.
El pueblo saharaui se merece un reconocimiento, sobretodo, territorial, estatal, que le ha sido negado los últimos años.
¿Que hacemos en Irak, en Afganistán, en Kosovo, en Bosnia, y que no hacemos en el Sahara Occidental? No se puede dejar la diplomacia en manos de los profesionales de la improvisación. El pueblo saharaui esta pagado un altísimo precio, y España, moralmente, éticamente, históricamente, también.

La amenaza territorial de Tarragona

Cuando un país establece y aprueba una serie de leyes territoriales, se replantea la total estructura del territorio en cuestión. Este es el caso de Catalunya, y las leyes recientemente aprobadas por el Parlament de Catalunya.
Por un lado tenemos la ley de las Veguerías y por otra la ley del Área Metropolitana de Barcelona.
Curiosamente, la primera de las leyes, la más genérica, a nivel territorial, no contó con el soporte de la mayoría de grupos parlamentarios, pues se aprobó por la mínima, con los únicos votos a favor del gobierno tripartido. Por otro lado, la ley del Área Metropolitana de Barcelona, se aprobó de manera unánime, y todos los partidos votaron a favor.
Como habrán podido deducir, la primera de las leyes, la de las Veguerías, tiene sus repercusiones con la ciudad de Tarragona y su provincia, mientras que la ley del Área Metropolitana de Barcelona, no tiene repercusiones, directas, sobre nuestra demarcación. Digo directas, porque indirectamente, las repercusiones existen y si no se hace nada al respecto existirán aun más.
La ley del Área Metropolitana de Barcelona, delimita su poder a los municipios que la constituyen, y fuera de estos, esta institución no tiene ninguna competencia. Esta ley podría tener una aplicación para el resto de áreas metropolitanas de Catalunya, aunque estas tengan menores dimensiones que la de Barcelona. Por ejemplo se podrían establecer áreas metropolitanas, en todas las capitales de Veguería, aplicando el modelo del Área Metropolitana de Barcelona, pero adecuando la escala geográfica a cada caso especifico, como sucede en Francia. De esta manera se podría mantener el modelo pluri-urbano, de ciudades medias, que ha caracterizado el modelo catalana, y que con la nueva ley de Veguerías se está poniendo en peligro, ¿por que?
Pues porque la ley de Veguerías esconde un modelo centralizador del país, de Catalunya, un modelo, permítanme la expresión, jacobino. Barcelona único centro de este territorio, en fin, centralismo puro y duro.
Párense a pensar, y observen, como la Veguería de Barcelona, corresponde en su totalidad a lo que anteriormente a la aprobación de esta ley, se denominaba Región Metropolitana de Barcelona. Si el Área Metropolitana de Barcelona, es un ente supramunicipal, que permite jerarquizar un territorio, de municipios, respecto a Barcelona, la Región Metropolitana de Barcelona, es un entre supra comarcal, que permite jerarquizar un territorio, de comarcas, respecto a Barcelona. En última instancia, lo que se pretende con esta ley de Veguerías, es que Catalunya, su territorio, del que Tarragona y su Veguería forman parte, se jerarquice respecto a Barcelona, perdiendo cualquier autonomía funcional y política.
Está claro que la nueva ley de Veguerías responde a un modelo claro de país, un modelo metropolitano y jerarquizado desde y para Barcelona, y lo que es peor, un modelo centralizador y centralista. El catalanismo político siempre estuvo en contra de este modelo de país, y sus descendientes traicionan, y de qué manera, este postulado.
Los eruditos de lo territorial, afines a la causa metropolitana, usan un vocabulario muy aleccionador, pero lleno de veneno; cuando dicen vertebrar el territorio, piensan en jerarquizar el territorio, cuando afirman querer equilibrar el territorio, piensan en centralizarlo aun más.
Como decía el gran geógrafo alemán, Siegfried Passarge,” la geopolítica, y la ley de Veguerías lo es, es el circo de las travesuras lingüísticas”.
Estemos atentos.

Entre miopías y cuantitativismos

En los últimos tiempos se observa un afán de justificación de hechos. Los políticos intentan justificar sus acciones, sus compromisos, en fin, sus sueldos públicos.
En el Baix Penedès se ha sufrido últimamente esta actitud por parte de miembros destacados de organismos políticos, ya sea el delegado de la Generalitat en nuestras comarcas tarraconenses, o por parte de diputados, preferentemente del PSC en nuestra demarcación.
En ambos casos se ha hecho uso de un discurso perfeccionista, idealizado, en fin, todo se ha hecho perfectamente, y lo más importante, no se podía haber hecho mejor, es decir somos im-prescindibles.
Por un lado, se nos habla de las acciones del govern de la Generalitat, que si escuelas, CAP, infrastructuras, servicios sociales, todo para mostrar que se han hecho los deberes, y que se merecen mantener el puesto de trabajo.
Curioso es el caso del Logis-Cim Penedès, que se quiere ubicar, sea como sea, en nuestra comarca, y más concretamente, en el corazón de ésta, en el último pulmón verde que resta, entre tanta voracidad urbanizadora, previsible y descontrolada.
Por un lado, desde hace pocos años, estos dirigentes, se han dado cuenta, han descubierto, la posición geoestratégica de nuestra comarca. Situada en una encrucijada de caminos, entre las grandes y más importantes vías de comunicación no solo de Catalunya, sino de toda la costa mediterránea peninsular, y parte del centro de la península.
Lastima, que estos dirigentes, no se hayan dado una vuelta por nuestro paisaje comarcal, y lastima también que no hayan leído alguna monografía comarcal al respecto, porqué de esta manera se habrían dado cuenta de que el Baix Penedès posee una localización estratégica desde hace más de 2500 años, los iberos ja lo sabían, y lo romanos también, ¡pero nuestros dirigentes lo descubren ahora!, como decíamos, lastima. No deja de ser un flagrante caso de miopía histórica, geográfica y territorial. En términos pedagógicos estaríamos hablando de un suspenso integral en este sentido.
Por otro lado, desde hace meses asistimos a una lucha, una guerra de cifras sobre las posibilidades que este proyecto de Logis-Cim Penedès, podría suponer en puestos de trabajo.
En menos de un mes se ha pasado de 5.000 puestos de trabajo a 9.000, y todos estos puestos no dejan de ser hipotéticos, aun no hay nada definido, el proyecto no deja de ser eso, una proyección, no una realidad. Cuando se toma la virtualidad como realidad, empezamos ha entrar en un campo muy peligroso, el campo de la magia.
¿El problema de nuestra comarca es un problema de cantidad (de puestos de trabajo) o de calidad (de puestos de trabajo)?
Esta claro, que una inversión de la naturaleza del proyecto del Logis-Cim Penedès podría provocar puestos de trabajo, de categoría medio-baja, la mayoría de ellos, pero ¿a que precio?
Para más despropósito, hablan de la intermodalidad de transporte, como si esta fuera una realidad integrada en la naturaleza de la economía logística de nuestro país. Párense, simplemente a observar las estadísticas sobre el transporte sobre ferrocarril, quedarán parados.
¿No tenemos corredor del Mediterráneo, y se quiere construir un centro logístico intermodal? Suena más a catedrales en el desierto que a una realidad posible.
Estamos en tiempos de pre-campaña electoral, y en los discursos todo vale. Pero hay que ser conscientes de la realidad, la terrible realidad que esta viviendo esta comarca del Baix Penedès, con unos índices de paro estratosféricos, una situación, si más no previsible, pero ya hemos observado que la previsión no es un “atout”, que dirían los franceses, inherente a esta clase política que nos representa.
¿Reflexionamos?

Baix Penedès, ciutadans de segona

Darrerament la desigualtats territorials es manifesten més que mai. La crisi econòmica ha redimensionat, no només a molts de nosaltres, però sobretot ha redimensionat la concepció que es té, que tenim dels territoris en què vivim.
A tot això, inevitablement, cal afegir les competències i qualitats professionals dels nostres gestors territorials, els funcionaris que decideixen perquè, on, quan i com ha de ser el nostre territori, en última instància, el que els americans anomenen territorial managering.
No cal anar molt lluny, a la nostra mateixa província, es poden observar diverses d'aquestes desigualtats per a alguns socials i per a altres territorials, en resum de totes dues dimensions, doncs, sense societat el territori no deixa de ser espai geomètric.
Heus aquí un exemple, viscut per molts ciutadans de la comarca del Baix Penedès.
Després d'uns mesos, en els que amb més pena que glòria es van aprovar les noves lleis territorials de Catalunya, la situació, el imbroglio, la confusió, reina a plaer. Fins que no es Demostri el contrari, i fins que el mapa provincial no canviï del tot, els municipis que conformen la comarca del Baix Penedès depenen o formen part de la província de Tarragona, igual que els municipis de la resta de comarques que formen part d'aquesta demarcació, ni més ni menys.
Aquest fet, merament administratiu per a alguns, sentimental i identitari per a altres, fa que si un ciutadà del Baix Penedès ha d'anar a realitzar una gestió a la capital de província, i cregui oportú circular per l'autopista AP-7, li costarà, només de peatges, 8,20 € anada i tornada. No vull parlar de trens (cap tren directe entre els municipis d'aquesta comarca i Tarragona).
Els ciutadans que viuen a la resta de municipis provincials per on circula aquesta autopista, tenen accés gratuït per dirigir-se a la capital de província, si senyors lectors, gratuïta, ni més ni menys.
És més, en aquest nou mapa de vegueries amb les que el govern tripartit, ha dividit, redividit, el territori de Catalunya, segons les seves sensibilitats, les dels polítics, no les sensibilitats del país, ha situat la comarca del Baix Penedès, molt malgrat les seves habitants, que havien demanat pertànyer a una Vegueria pròpia, la del Penedès, a la Vegueria del Camp de Tarragona, de la qual Tarragona és si no capital, per no enfadar al públic reusenca, almenys ciutat matriu d'aquesta vegueria.
Aquest fet duplica la injustícia que suporten els ciutadans del Baix Penedès, ja que continuarem obligats a dirigir-nos a Tarragona, pagant sacrosanta, quan molts dels nostres col legues de vegueria no ho faran.
A qui hem de demanar responsabilitats per aquesta discriminació de la gent del Baix Penedès, tractats com a ciutadans de segona, per les autoritats provincials i les de la Generalitat?
¿Al Consell Comarcal del Baix Penedès? Per no defensar els interessos dels habitants de la seva comarca, suportant un greuge que dura anys.
¿A Delegat de la Generalitat per a les comarques del Camp de Tarragona? No només per no defensar a part dels ciutadans als quals es deu professionalment, ja que cobra dels nostres impostos.
Aquí queda una denúncia d'un desgreuge territorial, a qui ningú vol donar resposta, i de la qual ningú vol assumir responsabilitats.
Reflexionem?

28-N: lo que realmente está en juego

Nuestro President ha desojado la margarita, al final las elecciones se celebrarán el dia 28 de noviembre, por fin se ha decidido a poner la maquina electoral en movimiento. Nada más decirlo, se apresuró, y de que manera, en calificar estas elecciones como cruciales, no solo para Catalunya, sino también se atrevió a hablar de generaciones, vamos, que habrá un antes y un después de este 28-N.
Personalmente creo que todas la elecciones poseen esta calificación de cruciales, de determinantes, sino que debería pensar de las pasadas elecciones. Seguramente se refirió en estos terminas para poner más énfasis a una situación que desde su punto de vista es más frágil que según el punto de vista de otros.
Pero podríamos individuar, desde un punto de vista geográfico, ¿que es lo que esta realmente en juego en estas elecciones?. Porqué no se trata de cambiar, únicamente de President, se trata de continuar con un modelo territorial de país, el del tripartit, o de cambiarlo por otro modelo territorial, a continuación haremos un poco de síntesis de estos modelos.
El modelo territorial de país que pueda defender un partido u otro, no deja de ser uno de los aspectos más relevantes, sobre todo por la relevancia que conlleva en nuestro día a día o en nuestro futuro próximo, o el futuro de nuestros descendientes.
Estas consideraciones parten del presupuesto de tener un horizonte visual a largo plazo, cosa que para muchos de nuestros políticos, es inexistente, y lo sufrimos todos y todas.
Curiosamente o no, dos de las últimas leyes que se aprobaron en el Parlament de Catalunya, trataban precisamente este tema del modelo territorial, las prisas son siempre traicionera.
Una era la ley de las Veguerias, de la que tan poco se ha hablado en profundidad, y de la que pagará un alto precio colectivo. La otra, de la que tampoco se ha hablado, es la ley del Área Metropolitana de Barcelona, de la que, desgraciadamente, toda Catalunya sufrirá sus externalidades.
Lo que queda realmente claro es que el modelo del Tripartit, se basa, exclusivamente, en el Área Metropolitana de Barcelona, en potenciar su rol en el conjunto del esqueleto territorial de Catalunya. Desde un punto de vista electoralista, es del todo lógico, pues la mayoría de sus votantes residen en este territorio metropolitano, y con esta ley, se han garantizado un órgano autónomo, que permite definir una serie de líneas estratégicas de desarrollo, basadas exclusivamente en esta óptica metropolitana, pero que afecta al resto de Catalunya, creando un agravio territorial al respecto del que nadie habla, ni seguramente hablará.
En suma, la visión de país de esta ideología política que defiende el Tripartit, reduce el complejo territorio de Catalunya a una simple Área Metropolitana de Barcelona y un conjunto de territorios subyugados a la misma, algunos le llaman centralismo, pero en el vocabulario progresista del catalanismo tripartido, esta palabra se reserva exclusivamente a Madrid y a sus políticas periféricas, pero en Catalunya, todo es armonía y el centralismo es formalmente y oficialmente inexistente, pero de existir existe y de que manera.
La visión y el modelo territorial que se contrapone a esta modelo del Tripartit, es totalmente diferente en su lógica funcional. Algunos miembros del progresismo la llaman retrograda, ruralista, antimoderna, y un sinfín de epítetos que intentan desacreditarla, pero que es la que forma parte de un catalanismo político con muchos años de historia, del que forman parte figuras ilustres de la geografía catalana, entre los cuales se encuentra Pau Vilà. Figura que muchos políticos actuales han nombrado para tratar de legitimar esta ultima ley de Veguerias, pero del que seguro no han leído nada de nada, porque sino no dirían lo que se ha dicho de él, sobre todo, referente al territorio del Penedès y a su voluntad de establecerse como Vegueria, derecho negado por cierto.
A Catalunya siempre se la quiere comparar con Holanda, y Holanda rehúye de cualquier modelo centralista como supone este modelo del Área Metropolitana de Barcelona. Holanda esta caracterizada por tener un esqueleto territorial basado en la ciudades medias, y en la integración de cada pedazo de territorio en una lógica inclusiva, de respeto mutuo, no solo entre habitantes de los diferentes territorios que forman el país, sino que también entre los territorios mismo, independientemente que vivan 5, 500, 5000 personas en ellos.
Lo que realmente esta en juego en las próximas elecciones, no es tener un gobierno de progresistas o de conservadores, lo que realmente esta en juego es el futuro de Catalunya como territorio, como país, como identidad.
Si nos perdemos en estériles debates sobre discursos políticos superfluos, dejaremos el destino del territorio, nuestro soporte vital, en manos de gente que no lo valora como tal, y acabaremos siendo meros ocupantes de un espacio lleno de cosas pero vacío de significados, seremos simplemente los números que llenan el espacio geométrico.

Sense pagesos no hi ha paisatge

La setmana passada, llegíem en aquest diari, com de preocupant és la situació del pagesos penedesencs, i més concretament tots aquells i aquelles que es dediquen al món del raïm.
No deixa de ser un símptoma dels canvis estructurals del funcionament socioeconòmic de la nostra comarca, però no per això, el pagès, i sobretot la seva activitat, deixen de tenir una importància, pels temps present i sobretot pels temps de futur.
El que és verdaderament alarmant, és la insuficient i limitada visió de conjunt de la nostra classe dirigent, acostumada a veure el món des dels seus despatxos oficials i en prou feines fan un tomb pel territori que els envolta.
A França, la situació és totalment divergent, si ve el poder econòmic resideix a la seva capital, Paris, no per això han descuidat la resta del país, perquè saben, que sense França no hi ha Paris, i sense Paris, segurament no existeixi França, com a tal.
A França, el pagès te una funció molt important. No se si s’hi han fixat, quan veiem la gran cursa ciclista del Tour de França, moltes vegades restem bocabadats davant els paisatges que ens enfoquen les càmeres de la televisió que cobreix l’esdeveniment de la cursa. França, és un potencial de la varietat paisatgística, i el paisatge és un dels elements primordials a l’hora de produir una oferta turística de qualitat, ells ho sabem, nosaltres no.
Dèiem que a França el pagès té una funció important, per què? Doncs, perquè el pagès, no nomès realitza la seva feina en el sector primari, sinó que amb la seva feina i la seva perseverança, manté, i de quina manera, el paisatge en ordre, net, en fi que el goig que tenim quan veiem els paisatges francesos, és gràcies a la funció d’aquest pagès, i la classe dirigent ho reconeix, ho respecte i ho potencia, aquí no.
Si al Penedès continua la crisi del sector del raïm, pagant preus misericordiosos al pagesos pel seu treball i sobretot pel seu fruit, la seva presencia esdevindrà un luxe, més aviat una contradicció, doncs no podrà sobreviure, i llavors tots els camps de raïm que veiem pels voltants de la nostra comarca, i que ens transmeten una harmonia entre el paisatge i nosaltres esdevindran camps de malesherbes, com ja se’n veuen per ací i per allí.
No parlem dels municipis de la costa, on el concepte de paisatge, es relaciona a l’”skyline”, deshumanització total d’un entorn, que un temps era harmoniós amb nosaltres i que ara no deixa de ser un background, on posar edificis, com dirien els renaixentistes italians, un espai buit on posar-hi coses.
Pel pagès, el paisatge no és un espai buit on posar-hi coses, és un element del que s’ha de procurar la seva harmoniosa supervivència, i convivència, doncs d’aquest paisatge és d’on ell en treu els fruits per sobreviure.
No podem continuar veient el pagès com un simple treballador, aquest pagès realitza un treball comunitari que no se li ve reconegut i del que tots en sortim beneficiats, i encara més quan es parla de canviar l’oferta turística, un turisme rural sense paisatge ben conservat no té sentit.
Aquí es tracta de trobar una combinació de factors que permetin no només la supervivència del pagès sinó també la continuació per part d’altres d’aquesta activitat, sinó l’ombra del Baix Llobregat, es projectarà cada cop amb més força sobre la nostra comarca, que un temps, era un exemple d’harmonia entre activitat humana i paisatge.
Quins són aquest factors? Doncs per començar, catalogar el paisatge i potencia la seva supervivència, sense ell no hi ha turisme de qualitat. Al catalogar i potenciar aquest paisatge es produeix un reconeixement del pagès com a element actiu, i el seu treball potencialment estaria més valorat, tant qualitativament com quantitativament. I quina podria ser la conseqüència de tenir un bon paisatge? Doncs que automàticament els productes del territori, entre ells el turisme, rebria un valor afegit, un valor qualitatiu, que faria augmentar la seva potencialitat i la seva productivitat, i un altre cop tots en sortiríem guanyant.
De nosaltres depèn que continuem formant part del Penedès, o que comencem a formar part d’una comarca a la que ja volem canviar el nom, del Baix Penedès, ara ens volen dir Baix Llobregat sud.
Fins quan amb aquest desvalorització moral cap als pagesos penedesencs i de la nostra comarca? Si us plau reflectim uns segons.

La España federal, la enésima utopía

Será el 28 de noviembre el día elegido para las elecciones autonómicas de Catalunya. Como siempre, cuando se acercan los comicios, muchos protagonistas se sacan de una especie de chistera, conceptos, modelos, y sobre todo tópicos. Tópicos porque son discursos que siempre se dicen antes de unas elecciones, pero que se ubican en el cajón del olvido, el mismo día después.
Uno de estos conceptos es el de la España federal. ¿Pero que significa España federal? ¿Ha existido alguna vez una España federal? ¿Sería posible la existencia de una España federal?
Federal, es un concepto que significa pacto, un pacto entre diferentes entes para constituir un organismo superior que aglutine una serie de diversidades.
España, a lo largo de la historia, ha sido una denominación de un territorio, el territorio de la antigua provincia romana de Hispania, y hasta bien avanzada la época moderna, se utilizaba en plural, pues ese territorio estaba constituido por diferentes entes estatales, Reino de Castilla y León, Reino de Navarra, Corona de Aragón, Reino de Granada. Si se hace caso son los estandartes que se representan en el escudo actual de España.
Con los Reyes católicos se materializó una unión de Coronas pero no de estados, y es por eso que la Corona de Aragón continuaba manteniendo sus privilegios y sus organismos estatales propios.
Con la entrada de la época moderna, y con la introducción de los modelos renacentistas en las formas de entender y concebir el mundo, se tendió hacia un centralismo, hacia la desaparición de una visión plural de los estados, por eso en España, como en Francia, se tendió hacia una política de eliminación de privilegios en los diferentes territorios estatales, un trabajo del que se encargo el famoso y “velazquino” Conde Duque Olivares.
El modelo territorial del Estado español, es un modelo de matriz francesa, pero en su versión “Low Cost”, con un toque de picaresca. Des de siglo XVII, el modelo federal del territorio español desapareció a base de guerras, Portugal se independizó, Catalunya sucumbió, Castilla se afirmó como eje de rotación del estado español.
Después de cuatro siglos de monotonía castellana, donde ha sido imposible afirmar una alternativa periférica de España, se nos quiere vender la moto de un modelo que no tiene ningún fundamento en el ideario común de la sociedad española.
Se dice que el modelo es Alemania, pero se olvidan que Alemania es Alemania, y se formó como tal a finales del siglo XIX, con una larga concepción federal de sus territorios. La trayectoria de España se aleja mucho, muchísimo de este modelo.
Es totalmente legitimo defender un modelo territorial proprio, pero se debería analizar sus posibilidades de éxito, porque sino restará otra cortina de humo, discursos vacios.
El modelo federal tuvo sus posibilidades en el primer periodo de transición, pero la España autonómica, aunque parezca lo contrario, condeno la España federal al ostracismo.
De los cinco grandes territorios españoles, los ya citados reinos del periodo medieval, que marcaron las diferentes identidades de la población española, se ha pasado a 17 comunidades autónomas, lo que dificulta aún más la afirmación de esta modelo federal.
Porque de las 17 comunidades se derivan actualmente 17 identidades distintas, el territorio institucional produce identidad, y todos los territorios quieren los mismos privilegios, el famoso “café para todos”.
Utopía, era el nombre de una obra maestra de la literatura universal. Más concretamente era el nombre de una isla “imaginaria” donde existía un gobierno ideal, donde todo el mundo encontraba su lugar, todo el mundo podía representarse.
Utópica, imaginaria, seria la calificación de este modelo federal del estado español, esperando que sus defensores no terminen como el autor de Utopía.