nova web

nova web

Benvinguts-Bienvenidos

Aquest és un blog que neix amb la intenció de difondre informació, més aviat contra-informació, sobre la incompetència de l'equip de govern, que ens costa molts diners, i molts disgustos. Esperant un 2011 amb il.lusió i esperança!!!el canvi d'aires és possible, una nova ètica, "ments netes".

Divulgar

Us demanaria de re-enviar als vostres contactes la direcció d'aquest blog, per tal de divulgar la nostra informació al màxim de cunitencs i cunitenques possible. Gràcies.

domingo, 9 de mayo de 2010

Baby Boom Baixpenedesenc

La demografia i la natalitat són dues variables imprescindibles per tal d’entendre les característiques geogràfiques d’un territori. La demografia consent analitzar la potencialitat i les debilitats de la societat que ocupa, literalment, un territori de manera estable i d’una manera estructurada.
En els temps actuals, els aspectes demogràfics prenen la importància necessària quan es comença a parlar de temes col•laterals com ara, immigració, sostenibilitat ecològica, relleu generacional, i així successivament.
Per exemple les grans potencies demogràfiques del moment són la Xina i la India. Aquestes dues potencies del segle XXI, aproximadament sumen 2500 milions de persones. També s’ha de tenir en compte que faltaria sumar-hi uns quant milions més de població que al•ludeixen qualsevol sistema de contabilitat poblacional dels estats en qüestió.
El fet que hi hagin 2500 milions de persones comporta que aquest estats es converteixin en mercats potencials per a les grans marques comercials, però al mateix temps condiciona i fragilitza les institucions i el mateix país, pensem a la famosa política xinesa d’un sòl fill.. Si bé són dos països amb una extensió territorial considerable, el control sobre la societat, esdevé difícil i complexa. La sostenibilitat d’aquesta societat esdevé un desafiament considerable.
Més propers a nosaltres, i més concretament a la nostra comarca, les tendències demogràfiques estan canviant, i això es reflexa de manera substancial al nostre territori. Com varem poder llegir les setmanes passades, els fluxos demogràfics es modifiquen a la nostra comarca, i això té un reflex sobre la societat baixpenedesenca.
Els immigrants deixen de venir, d’arribar, doncs les potencialitats laborals i econòmiques de la nostra comarca s’han redimensionat considerablement a la baixa, la crisi ha requalificat, i de quina manera, el nostre territori, i els immigrants, ja siguin nacionals, estatals o internacionals, deixen de fluir com ho havien fet fins ara. S’ha de tenir ben clar, que la immigració que havia decidit establir-se al territori, era d’un tipus molt específic, doncs estava relacionada, amb el sistema productiu que imperava a la comarca, la construcció. Ara com no hi ha construcció no hi ha immigració d’aquest tipus.
Però és necessària la immigració? Que la immigració comporti una sèrie d’efectes col•laterals, és un fet contrastat, però la immigració en les societats en creixement, és necessària sinó imprescindible. Cal recordar que la societat baixpenedesenca, ha crescut a nivells exponencials, i sense la immigració no hauria estat possible, doncs la natalitat “indigena” de la comarca era molt baixa. Per tal de produir-se un relleu generacional que garanteixi la continuïtat del nombre de població cal que cada família tingui 2,1 fills, aquesta dada, és molt important per garantir el creixement vegetatiu de la societat, hem de pensar que Catalunya com el conjunt de l’Estat espanyol, té un dels índex de creixement vegetatiu més baixos d’Europa, però a la nostra comarca, alguna cosa està canviant, si més no, la gent que m’envoltà i que formar part del meu paisatge quotidià així m’ho demostra.
Que la natalitat estigui creixent el Baix Penedès, és un fet incontestable, l’augment de la població de la comarca, jo no és un fet que depengui de l’arribada d’immigrants o no, sinó que respon a un input local, intern a la societat, els naixements estan condicionant la qualitat del creixement de la població, i això ajuda a estructurar millor la nostra societat, doncs el procés d’assimilació que garanteix una bona acollida de l’immigrant, no es produeix, doncs el nou nascut és originari de la comarca, i la seva integració a l’intern de la societat està garantida, i la seva exclusió, marginació social, desautoritzada.
Aquest floridament dels naixements de nous baixpenedesencs denota una transformació ens els ritmes demogràfics de la nostra societat, implicant una nova concepció de la mateixa, doncs estructuralment, tindrà noves necessitats i noves qualitats. La nostra comarca està endinsada en un procés de metropolització d’origen extern, però que l’afecta i de quina manera, i les reaccions a aquest procés es reflecteixen, per exemple, en els ritmes de natalitat i els règims demogràfics, és un fet del que cal prendre acte.

Connurbació Baixpenedesenca

Des de fa trenta anys assistim al desenvolupament d’un fenomen molt peculiar. En concret, ens referim al fet de l’existència d’un conitnum urbà entre els municipis de la costa del Baix Penedès, exactament de Cunit, Calafell i el Vendrell.
Aquest fet en determina que formalment es pugui parlar de l’existència d’una conurbació, d’una aglomeració de municipis, en aquest cas al Baix Penedès.
L’aparició d’aquest continum urbà es pot remuntar a principis dels anys vuitanta, quan el ritme de les construccions de que es coneix com segones residencies, responia a un ritme geomètric.
En poc temps, els municipis de Cunit, Calafell i el Vendrell, van veure com els espais “buits”, majoritàriament dedicats a l’agricultura, eren omplerts de coses, més concretament d’edificis, unifamiliars o plurifamiliars, que estenien l’entramat urbà, com una taca d’oli.
El que en un principi varen ser residencies secundaries, on els seus propietaris o inquilins venien a passar els caps de setmana o períodes estivals o de vacances, es va començar a transformar. Va ser a finals dels anys noranta, quan es va començar a documentar la transformació de moltes d’aquestes segones residencies en primeres residencies, doncs, els seus residents, ja no venien en temporades senyalades com les vacances, i s’hi van començar a establir de manera fixa, la temporalitat va donar lloc a l’estabilitat.
Aquest fet, que aparentment pot semblar banal, va començar a transformar el territori. Els ritmes de creixements dels tres municipis en qüestió, van, durant el període de 1960 al 2009, des d’un 4000% a Cunit, passant per un quasi 2000% a Calafell, i un 1000% aproximat pel Vendrell.
Com podem veure aquests nivells són altíssims, i molt difícil de gestionar des d’un punt de vista territorial, provocant una sèrie de sinergies i de fluxos, que si el territori no està preparat, i més concretament la seva classe dirigent encarregada de gestionar qualitativament aquest territori, el distorsionen, i en condicionen la seva qualitat de vida pel conjunt dels habitants, i això és el que ha passat en el últims temps.
Exemples?, un hospital comarcal, que abans de ser inaugurat ja queda petit per la comarca, saturació de la xarxa viaria comarcal degut al volum de vehicles, perquè en part, no existeix un sistema de transport integrat a nivell comarcal. Escoles de primària, secundaria en els famosos barracons, crisi i manca de serveis municipals a molt nivells.
Com es podria solucionar en part aquest problemes?
S’ha parlat durant molts anys de mancomunar una sèrie serveis basics, però els interessos estrictament locals d’aquests municipis ho han impedit, per exemple; els sanitaris, els transports, el servei de neteja, en fi, tota una sèrie de serveis que es poden veure afavorits, precisament pel fet d’aquest continum urbà.
Per exemple, el camió de la brossa de Calafell, que ha d’anar a Segur, ha de fer uns 3 quilometres de trajecte per tal de servir aquestes urbanitzacions, en canvi el de Cunit està més a prop, i trigaria menys en fer el mateix servei, estalviant no només els costos en temes de contaminació sinó també els rebuts dels ciutadans. El mateix succeiria amb el barris de Sant Salvador de Vendrell, que són més propers a Calafell que no al nucli de Vendrell. El mateix succeiria amb el tema de les escoles, i més concretament amb les urbanitzacions allunyades dels centres municipals i situades en les zones més properes al poble veí que no al propi poble, i així successivament amb molts serveis bàsics. Amb l’últim resultat d’afavorir la qualitat de vida de la gent de la comarca, no només amb una oferta conjuntural, sinó també amb l’estalvi que suposaria la integració d’una sèrie de serveis, com actualment es vol fer dins de l’Àrea metropolitana de Barcelona, se llegim el text de la llei que la vol instituir. Simplement es tractaria de transportar a una menor escala, el que es produeix en aquesta Area metropolitana, i models territorial no en falten.
Ja a finals dels anys setanta, en Lluis Casassas, va establir una sèrie d’àrees de preferència urbana a tot el territori de Catalunya, concretament les va anomenar “municipalies”, i consistien en agrupar el que es coneix com sistemes urbans, que venien definits per la seva topografia urbana. En el cas del Baix Penedès, l’autor en va destacar tres, el primer va ser la unió de Cunit amb Calafell, i el segon el Vendrell i la part occidental de la comarca, i el tercer, l’Arboç i la part oriental de la comarca. Desprès de passats trenta anys, el model d’en Casassas continua sent vàlid, i li atorga el mèrit de ser un visionari, en aquest sentit.
La conurbació Baixpenedesenca esdevé doncs un fet territorial de primer ordre, però manquen una sèrie de respostes a nivell polític. En l’estudi encarregat a principis del 2000 pel Consell Comarcal del Baix Penedès, més conegut com a “Pla estratègic 2010”, no només es documentava aquesta realitat territorial, sinó que es proposaven una sèrie de mesures per tal de donar un aire de sostenibilitat al territori de la comarca, advertint també de la fragilitat econòmica de l’estructura de la comarca, però ningú se’l va llegir, o pitjor encara, ningú el va entendre.
La gestió del territori, determina en gran mesura la qualitat de vida de la gent que hi viu, cal doncs exigir el màxim de rigor i responsabilitats al politics responsables d’aquesta gestió, perquè són ells, amb les seves competències adquirides, els que al moment de prendre la decisió han de ser responsables dels èxits de la mateixa.
I la conurbació baixpenedesenca és un fet real i cal donar-li una resposta de conjunt, les “agglomerations urbaines” franceses podrien ser un exemple, i sinó volem anar tant lluny, apliquem el model de l’àrea metropolitana de Barcelona, però a escala baixpenedesenca, a que estan esperant els nostres politicc, els nostres gestors territorials?.

Barcelona decideix per tota Catalunya

Les lleis territorials d’un país solen ser lleis de les més important. Són importants perquè defineixen no només la concepció territorial del país sinó que també en defineixen, conseqüentment, la seva representació i doncs també la seva concepció científica, i humana.
El nostre és un país “especial”, on en només un dia de compareixences és liquida la nova llei territorial de Catalunya, la ja famosa llei de Vegueries, i també la menys famosa però no menys important, llei de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Aquesta última llei, suposa un pas endavant en la independència socioeconomicament funcional de Barcelona i la seva àrea metropolitana respecte al conjunt de Catalunya. A partir d’ara, Barcelona i la seva àrea metropolitana d’influència, que va més enllà dels límits políticament establerts, condicionaran el seu creixement i desenvolupament a voluntat pròpia, la resta del Principat no tindrà cap tipus d’opinió al respecte. En canvi, la ciutat de Barcelona i la seva area metropolitana, podran continuar, com ho han fet fins ara, condicionant, amb el seu creixement i desenvolupament, la resta del Principat de Catalunya, un exemple molt clar el trobem amb el tema dels Jocs Olímpics d’hivern, amb el Tren Alta Velocitat, amb la MAT, amb els futuribles transvasaments d’Aigua, i una infinitat d’exemples que per qüestió d’espai no podem enumerar.
Tots aquest exemples que he enumerat, són politiques estrictament, interessades a la ciutat de Barcelona i la seva area metropolitana, però que provoquen externalitats a la resta del país, però aquest no té els mitjans per controlar i eliminar aquestes externalitats. Amb la institució d’aquesta nova area metropolitana, recolzada per la nova llei, la independència de Barcelona, respecte a la resta del país, creix desmesuradament, i es produeix el que científicament es coneix com una injustícia territorial, un dèficit democràtic des del punt de vista territorial.
Però realment és just que Barcelona i la seva area metropolitana, condicionin, encara que indirectament, el desenvolupament de tot el Principat? L’estil de vida urbà ha de perjudicar l’estil de vida rural o periurbà?fins on arribarà el continum urbà amb epicentre la ciutat de Barcelona? Barcelona és Catalunya? Catalunya és Barcelona? Existeix una visió integral de país des d’un punt de vista territorial?.
El que està clar, és que aquesta nova llei de l’Àrea metropolitana de Barcelona, no s’ha fet amb la participació que caldria, s’ha fet sense soroll, sense els focus de les càmeres de televisió, sense els micros de les ràdios, sense el que es coneix com esperit crític i participatiu, tant propis dels partits, dits, d’esquerres, que en aquest moments estan al govern. S’ha fet, en fi, sense l’atenció mediàtica i social que hauria de tenir.
La pregunta més important que ens hauríem de fer, segons la meva, modestíssima, opinió, és, qui o quin grup de tècnics han definit les línies generals d’aquesta llei de l’àrea metropolitana? Més que res per determinar la seva dosis de subjectivitat al respecte de la llei i del conjunt de Catalunya. Perquè com advertia ja fa molts anys en Alexander von Humboldt; “Les cartes geogràfiques exprimeixen les opinions i els coneixements, més o menys limitats, del qui les ha construït, són abans que res, el lloc on es veu amb més evidencia la manipulació en geografia de fets i opinions, que es relacionen mútuament i acaben per confondre’s.” I la nova llei de l’Àrea metropolitana no deixa de ser una producció geogràfica.
S’ha de ser conscient que l’àrea metropolitana de Barcelona representa aproximadament el 80 per cent de la població de Catalunya, i només representa, sempre aproximadament entre un 20 i un 30 per cent del territori de Catalunya. Són aquestes dades les que ens permeten parlar d’injustícia territorial, doncs una part ínfima del territori decideix la sort de tot el conjunt del territori.
El que s’hauria de controlar, que però esdevé impossible, són els fluxos i les sinergies que desprèn l’àrea metropolitana, i que “involuntàriament” traspassen la seva frontera, els seus límits, fixats políticament. He escrit involuntàriament entre cometes, perquè en un principi i aparentment pot semblar involuntari, però darrera dels fluxos i de les sinergies sempre s’hi troba una voluntat (política), conscient o inconscient, però la voluntat (política) hi és.
Quina és doncs la voluntat política que justifica i inspira la nova llei de l’àrea metropolitana? El temps com sempre, ens respondrà, però s’ha de tenir present que les formes i el tempo, amb els que aquesta llei s’ha fet, no han estat, una altra vegada, exquisits.